Ecumenisme del sofriment

Avui que comencem la Setmana d’Oració per la Unitat els Cristians, enguany amb el lema “Jesús li digué: “Dóna’m de beure” (Jo 4,7), ¿podem perseguir com a objectiu la plena i visible unitat de l’Església? ¿podríem desistir d’anhelar i de treballar per la unitat, quan és un manament de Crist? ¿és que Crist està dividit?, com es preguntava Sant Pau. Ens hem de deixar interpel·lar per aquesta qüestió, i especialment durant aquesta Setmana de pregària intensa de tots els cristians.

 Es complien fa poc els 50 anys de l’aprovació pels Pares Conciliars del Decet sobre Ecumenisme del Vaticà II, que marcava un bell camí d’apropament, de conversió, de pregària i de sentit d’obediència a Crist que no ens vol dividits, sinó que siguem u com el Pare i Ell són u. Amb tot, les relacions ecumèniques estan passant per canvis sigificatius –deia recentment el papa Francesc- ja que el fet de professar la fe en el contex social i cultural actual de major descreença, on es fa menys referència a Déu i a la dimensió transcendent de la vida, comporta que “el testimoniatge dels cristians es concentri en el centre de la fe i l’anunci de l’amor de Déu que es revela en Crist”. I remarcava que “la unitat dels cristians sorgeix directament del manament de l’amor que Jeús va deixar als seus deixebles”. Iguament les persecucions ens estan unint, ja que pel fet de confessar la fe en la Mort i la Resurrecció de Crist, “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”, som perseguits i duts a la creu, siguem de la confessio cristiana que siguem. En la mort estem units. Per això cal vetllar perquè la unió arribi. El Papa Francesc i el Patriarca ortodox Bartomeu I de Constantinoble van fer servir una expressió molt bella en la seva Declaració conjunta del 30 de novembre de 2014: “També hi ha un ecumenisme del sofriment. Així com la sang dels màrtirs sempre ha estat la llavor de la força i la fecunditat de l’Església, així també, compartir el sofriment quotidià, pot ser un instrument eficaç per a la unitat”.

 Valorem, doncs, la tasca espiritual, caritativa i martirial de l’ecumenisme que es realitza a partir de la fidel obediència al Pare, complint la voluntat de Crist, i sota la guia de l’Esperit Sant. L’ecumenisme és una vocació a la qual tot cristià està cridat pel seu baptisme, ja que per aquest sagrament, Déu infon, amb el do de la fe, el desig de la unitat, ja que tots el qui han estat batejats en Crist, han estat revestits de Crist i són u amb Ell.

 ¿Vivim prou aquest anhel a nivell de totes les confessions cristianes? ¿ens adonem que ens cal una gran conversió perquè l’amor i la unitat puguin renéixer? Cal que tots els cristians coneguem la història de l’ecumenisme, la pròpia identitat Catòlica i la de les altres Esglésies i Comunitats eclesials, la bella història de cada comunitat i els progressos fets, els importants documents que han redactat les Comissions mixtes que són massa poc coneguts, i menys encara, prou admesos per les Esglésies a nivell de base, i no  només pels pastors o els teòlegs de les comunitats cristianes. Probablement l’oració, la caritat i el martiri que moltes Esglésies fins ara separades estan vivint a molts llocs del món, donaran un fruit molt gran d’amor i d’unitat, així com de testimoniatge extrem. Déu farà fructificar aquesta exemplaritat dels màrtirs en bé de la unitat eclesial. Ho hem de demanar enguany amb fe i perseverança.