Com els caragols a l’Aplec, com la boira a l’hivern o Lo Marraco pels carrers de la ciutat, així o més lleidatà se sent Dude, l’alter ego d’Antonio, un noi que porta des de la infància pintant, i que aquest estiu ha celebrat 18 anys d’haver descobert el que ell defineix com “un amor a primera vista”, els grafitis. Dude és un conegut grafiter de Lleida qui defensa que l’art “hauria de ser accessible per a tothom”, malgrat que “la paraula art està molt prostituïda” actualment.
I és que, afirma que la gent hauria de ser més feliç en un món on “tothom és artista d’alguna manera”. Per això, el seu objectiu més idíl·lic és aconseguir transmetre alegria amb el que fa, “fer riure als que estan amargats”, fent sàtira i humor de les diferents situacions que vivim a hores d’ara, però, com ho fa? Deixarem que ell mateix ens ho expliqui des del taller de MadLab, la botiga de roba artística on treballa.

Qui és Dude?
Dude és un noi de Balàfia que té 34 anys i és l’alter ego d’Antonio, que és el meu nom, i és un noi del comú, normal.

Què tenen en comú tots dos?
Es complementen. Antonio és amic de la gent, és proper, i el Dude és el grafiter que coneix la gent. De fet, la gent que em coneix de tota la vida no em diuen Dude, em diuen Antonio.

Quan comences a pintar i per què?
Aquest estiu fa 18 anys que vaig començar. Me’n recordaré tota la vida, perquè sempre anava amb gent que acostumava a pintar i un dia, van sobrar alguns esprais d’un dibuix que van fer ells a la Riera de Cambrils. Al final em van animar a provar-ho i allò va ser com “amor a primera vista”. Em va encantar.

Cinc cèntims del teu talent?
No acostumo a definir-ho com a talent. Penso que el talent és anar aprofundint en allò que t’agrada. En el meu cas, saber on posar els colors, els objectes i tots els elements d’un dibuix. Jo conec a gent que ha començat des de zero, de no saber dibuixar i ara mateix fan projectes impressionants. Com tot, s’aprèn a fer les coses, tots som artistes d’alguna manera.

Qui o què va ser un element clau en els teus inicis?
Sembla mentida, però va ser la meva mare (riu). Ella no dibuixa ni pinta, però sempre m’ha animat a fer-ho. Ella era la que em finançava els esprais des d’un primer moment, quan jo tenia 14 o 15 anys, més o menys. Em facilitava els materials a canvi d’ensenyar-li una foto del que havia fet. Ella va ser molt important en aquest aspecte, perquè si no, jo no hagués pintat mai.

Què vols expressar amb el que fas?
Jo sempre he dit que el grafiti no és una forma d’expressió, perquè si algú ha dibuixat alguna cosa que li agrada i un altre interpreta una cosa que no és o que l’autor no ha volgut expressar, això dona peu a malentesos. Ara bé, què manifesto amb els grafitis? Parlo dels meus grafitis, dibuixos, quadres, roba, de tot el que faig, i ho faig per parodiar alguna situació actual, per treure de context i fer gràcia. Jo per expressar-me utilitzo les paraules, però per manifestar alguna cosa, dibuixo. I no em considero artista, perquè hi ha gent qui afirma que és artista i fan quatre escatxigades en determinat quadre i al final no volen expressar alguna cosa en concret, simplement és gent que vol fama, penso que això és tenir “molta cara”. Ser artista és molt relatiu. Per mi, ser artista significa ser bo amb el que fas.

Per a tu què és art?
L’art era el que es feia abans. Artistes com Michelangelo, Pablo Picasso i Salvador Dalí, aquests sí que eren artistes, pintaven i feien que els quadres semblessin que estaven vius. Això tenia molt més valor, actualment l’art s’ha perdut. No considero que sigui art alguna cosa en concret. Penso que la paraula “art” està molt prostituïda.

Cap a on van totes les teves formes que fas servir per manifestar-te?
Totes van cap a l’humor, la ironia, el sarcasme. Sobretot, humor, això sempre es necessita a la vida. Jo no li dono valor als quadres com a consumidor, valoro molt més el que transmeten. Saber l’estat d’ànim de l’autor/a, això m’agrada més. Veig el grafiti i la pintura com formes que serveixen per avivar l’estat d’ànim de qualsevol persona. És tan senzill com pintar alguna cosa que transmeti tristor, i si una persona passa cada dia i mira l’obra, aquella persona no tindrà motiu per somriure. En canvi, si fas dibuixos que transmetin alegria, més simpàtics i càlids, les persones ja tindran motius per ser més feliços.

Penses que a la gent li falta riure més?
Jo crec que sí, i més després de la pandèmia. La gent té poca memòria, perquè pocs se’n recorden que havien de “demanar permís” per poder sortir al carrer o justificar-se per anar a comprar. I ara que podem fer-ho tranquil·lament, encara hi ha gent molt amargada. Això, per una banda, i per l’altra, la majoria d’avis van passar molt males èpoques; guerres, fam, pobresa, en aquest sentit els joves som uns privilegiats i per això hem d’intentar riure i fer riure als altres.

D’on treus les idees dels teus dibuixos?
Els trec del panorama actual del món, alguns els trec d’algun record que em ve al cap. Intento agafar la captura del que tinc a la memòria i plasmar-ho.

El teu talent és reivindicatiu?
No ho crec, per reivindicar ja estan les pintades que fan als edificis públics i privats quan es manifesten. A més, jo no pinto per reivindicar ni expressar res, jo pinto perquè m’agrada i gaudeixo fent-ho. No pinto per la gent, pinto per mi, perquè el dia que ho faci per a tercers, potser sento que no estic rebent el que crec que em mereixo.

Si haguessis d’expressar alguna injustícia o mancança de la ciutat de Lleida a algun alt càrrec, què dibuixaries i a qui li enviaries el dibuix?
Més que dir què faria, diria on el deixaria, perquè quelcom que fes, ho deixaria en un lloc on passes molta gent i es pogués veure, perquè la gent sap on està el problema i qui el té. Llavors el més cridaner seria deixar el que faria en algun lloc concret. D’aquesta manera la gent començaria a qüestionar-se molts aspectes i acabarien compartint la raó de l’autor.
I respecte a qui li enviaria, no n’estic segur, perquè jo soc d’aquí de Lleida de tota la vida i m’agrada ser-ho, així que governi qui governi, no soc qui per qüestionar com es fan les coses a la meva ciutat. Respecto el que es fa i com ho fan, perquè tampoc és fàcil gestionar una ciutat. Considero que, malgrat tot, a Lleida tenim qualitat de vida. Si visqués en una ciutat molt gran, com Barcelona, llavors sí que estaria enfadat amb els que portessin la ciutat. També he de dir que no soc una persona apolítica, mai he anat en contra de la política ni dels cossos policials. A vegades s’acostuma a relacionar el grafiti amb una persona d’aquest perfil i he de dir que jo no soc així, soc una persona normal que gaudeix dibuixant.
Finalment, en el cas de dibuixar quelcom “reivindicatiu” seria amb humor i sàtira, de segur seria un gat, perquè és la forma d’expressió més clara que tinc, de fet és la meva signatura.

Què en penses de grafiters internacionals com TVBoy i Bansky?
Són persones que han estat al lloc adequat en el moment indicat. Bansky s’ha convertit en un referent del grafiti, però personalment penso que no ho és perquè els seus dibuixos no tenen l’essència del grafiti. De fet, és una persona com qualsevol que fa ‘stencil’ -tècnica d’estampar dibuixos en qualsevol superfície amb plantilles-. Fa bones obres, reivindicatives, però ha entrat en un món on adquirir una obra seva és un luxe, és de rics. El grafiti no és que sigui marginal ni molt menys, simplement hauria de ser assequible per a tothom. Qui vulgui adquirir un dibuix o una obra, hauria de poder tenir-ho. En el meu cas, prefereixo pintar-li gratis l’habitació a un nen, que demanar una quantitat de diners per una obra meva i que només alguns la puguin pagar.

Són incompatibles, el grafiti i el comerç?
No són incompatibles. Al final tots tenim responsabilitats i hem de guanyar diners d’alguna manera, però s’ha de tenir mesura. Les obres que es fan s’ha de procurar que arribin a molts llocs.

Per què dibuixar amb aerosol i no amb altres materials?
Sempre he pintat, sobretot amb retolador, des de petit. El que passa és que quan vaig començar a dibuixar amb aerosol, va ser anar més enllà amb allò que portava fent tota la vida, però a gran escala. Em va agradar molt viure això.

En quin punt es troba el grafiti a Lleida?
El que més m’agrada del grafiti aquí a Lleida és que mai ha mort. Penso que no morirà, perquè sempre hi ha algú que li agrada el tema. Jo vaig començar amb alguns companys que ja no pinten, però ara hi ha una altra generació que ha començat a pintar. El que és important és fer suport a la gent que comença a explorar nous camins. De moment som els mateixos quatre que hem pintat sempre, però ara estan venint les noves generacions.

De quina manera promouries més aquest tipus d’art a Lleida?
A Lleida es recolza l’art de dibuixar, des de la Paeria fan diversos tallers i promouen la pintura, això està bé. També es treballa per deixar de banda una mica l’estigma que té el grafiti.
El que passa és que quan s’ensenya a pintar i fer grafitis en un taller, es perd una mica l’essència de la naturalitat i l’estil que cadascú li posa al seu dibuix. El punt rellevant està en no només ensenyar a pintar paraules boniques als murs, s’ha d’ensenyar i promoure el dibuix lliure. Aquesta ensenyança el que està fent és treure la mala fama que tenia el grafiti. Abans es veia l’esprai com una arma, eres un delinqüent si portaves un a la mà, ara ja no es veu així.

Col·labores amb la moda, concretament amb alguns dissenys de peces de roba urbana. Explica’ns com és això?
Tot va començar amb l’Àlex de MadLab -una botiga de roba amb dissenys artístics al carrer del Carme número 30, a Lleida- i d’ençà que ens vam conèixer, vam connectar molt bé i vam decidir fusionar els nostres projectes. A ell li van agradar els meus dibuixos i a mi em va atrapar la seva visió de negoci artístic que ell tenia. Gràcies a l’Àlex estic promocionant la meva marca, que és el gat, el qual vaig començar a dibuixar a partir d’una proposta que em van fer d’exposar els meus quadres i jo no tenia una marca com a tal.

Per què aquest pas cap a la moda?
Això és una cosa que sempre he tingut al cap, estava ahí. En algun moment vaig agafar una plantilla meva i la posava en una samarreta o qualsevol peça de roba. I a partir d’aquí, quan ens vam conèixer i va sortir l’oportunitat de plasmar les meves obres en diferents peces de roba, no vaig dubtar en fer-ho. De fet, va haver-hi una època que volia estudiar confecció i moda a l’Institut Guindàvols, finalment no es va donar, per això ara ho estic gaudint molt.

Et vaig conèixer en un local d’oci nocturn a Lleida, quan del teu temps dediques a la teva vida social?
Amb aquest tema va haver un abans i un després. Jo era una persona que anava sempre de festa i a banda de beure o no, i dels excessos, va haver-hi un punt d’inflexió i aquest va ser la pandèmia. Arran d’estar confinats a casa i no poder sortir, vaig reflexionar i em vaig adonar que no trobava a faltar el fet de sortir de festa. I ara, no sé si és l’edat, però ara gaudeixo molt més d’altres plans i de la meva feina.

Desconnectes sovint de la rutina?
Sí, és necessari, perquè si no és un mal de cap. Sempre has d’intentar desconnectar perquè sinó el cos i la ment estaran en llocs diferents, i així no es pot ser productiu.

Què té de real el concepte -més aviat una construcció social- del món grafiter relacionat amb un món tèrbol, fosc i de carrer?
Són tòpics. A mi m’han arribat a preguntar que si pintava grafitis per què no consumia drogues, i això passa perquè és un estereotip que s’ha marcat i la gent creu que és així pel simple fet de pintar. Són prejudicis que sempre han estat allà i, sí que és veritat que és un món diferent i molt actiu, però no cal barrejar conceptes ni generalitzar. És cert que el grafiti ve d’una part fosca, una mica més marginal, així i tot, actualment això ja s’ha quedat molt darrere i han canviat les coses. D’igual manera que qualsevol pot anar ben vestit i tenir casa seva plena de brutícia.

Com convidaries als joves i adolescents a dedicar més temps a allò que els apassiona o, animar-los simplement a descobrir les seves passions per qui no ho hagi fet encara?
Que continuïn fent-ho, que les coses no se saben si agraden o no fins que no es proven. I si no surt bé a la primera, a la segona, o fins i tot a la tercera, no passa res, arribarà un punt en el qual les coses sortiran bé, però si es té la intuïció de fer-ho, que ho provin, perquè aquestes persones, un cop aconsegueixin fer-ho, no hi haurà qui les pari.

Què li diries al Dude adolescent?
Sonarà malament, però que continuï fent el que ha fet sempre. Ha sigut un nen que ha fet el que sempre ha volgut -dins d’un marc de respecte i valors- i fent el que li ha agradat. Que continuï sent una persona bona, perquè avui en dia el que resulta més fàcil és ser una mica dolent i fer “trastades”, però no, jo li diria que encara faci allò que l’apassiona. Que continuï fent el que és més difícil, ser bona persona o intentar ser-ho, que tingui bones accions.

En quin punt es troba Dude?
Dude ja té més de 30 i, tot i que encara no ha tingut la crisi dels 30, de moment es troba bé perquè fa el que més li agrada, té estabilitat emocional i està vivint una bona època. Amb això no vull dir que no hi hagi moments complicats i desequilibrats.

Has pensat a mostrar el teu talent fora de Lleida?
Ara mateix, gràcies a les xarxes socials, ja estic mostrant els meus dibuixos. Estic arribant a gent fora de Lleida, tant de bo es pogués arribar amb obres físiques, però bé, a poc a poc.

Un missatge als nostres lectors?
Que continuïn fent suport a les pàgines web que tenen els seus productes digitals, sobretot als que es dediquen a la informació, perquè, hi han molt bones entrevistes que no es comparteixen a les xarxes socials i que no tenen la mateixa repercussió que quan es publiquen dins d’aquestes plataformes socials. I al Dude [@dude_graffpainter]… “Doneu-li ‘like’ i subscriviu-vos”.

Per LLEIDA.COM / Laura Gómez i Miquel de Santiago