Amb la Llei 23/2011 del 29 de desembre es va donar per constituïda la Societat de Gestió Col·lectiva de Drets d’Autor i Drets Veïns del Principat d’Andorra (SDADV) o per dir-ho d’alguna manera, un pas més cap a la modernitat impositiva…

He de confessar que em costa d’entendre i més quan qui s’ocupa d’aplicar-la no és una institució pública sinó un organisme privat. Potser perquè “el nom fa la cosa” moltes  persones no veiem gens clar que s’hagi de pagar per deixar veure o escoltar, en un establiment públic, qualsevol emissió què suposadament qui la emet ja satisfà uns cànons als respectius creadors, per a la seva difusió… Que hi ha un cert neguit i resignació per part del contribuent que ha estat obligat a tenir que abonar aquest impost tant especial no és cap noticia nova; el que sí és novetat és el retard amb què els cònsols s’han pronunciat quan la SDADV els ha trucat a la porta per reclamar-ne també la quota, al ser “Casa Comuna” un lloc públic que celebra esdeveniments públics. Davant d’aquest fet, els cònsols n’han demanat la modificació i/o moratòria, a causa del gran impacte que suposa als pressupostos comunals… Raó no els hi en falta com tampoc els hi va faltar, al seu dia, al petit comerç que es va veure abocat a una càrrega afegida, sense saber-ne ben bé on es destinava i, vés per on, els cònsols no varen fer cap observació per, almenys, intentar recolzar als comerciants de la seva parròquia. En part ho entenc perquè potser els semblava que la qüestió no anava amb ells…Potser si tingués un altre nom seria més comprensible. ¿Per què no es va anomenar, per exemple, “Impost de serveis oferts”…? ¿Per què no se’n ocupa l’Estat de gestionar-ne el tribut?…

Dit això,  sense voler crear polèmica i vistos els mals exemples del nostre veí del Sud (El Regne d’Espanya) amb la SGAE (van haver-hi uns quants fets fraudulents, començant pel qui va ser-ne el president durant 34 ans, Teddy Bautista fins que l’any 2011 va ésser descobert i detingut) no vull pensar que això pugui passar a casa nostra i només he volgut reflexionar que, a vegades, tenim tendència a copiar models d’altres països, oblidant-nos de la nostra dimensió i característiques pròpies. No entenc, per exemple que un petit bar o perruqueria, pel fet de tenir un televisor i donar servei al seus clients, hagi de pagar uns “drets d’autor” que ni son d’Andorra ni estan plagiant cap emissió…

Desitjo entendre-ho ben aviat i també desitjo que els senyors cònsols se’n surtin, perquè la gestió que fan és la d’aministrar els diners de tots els contribuents… mentre tant, resignació i a pagar fins que puguem!!!!