El passat cap de setmana va tenir lloc al Centre Cultural de la Llacuna a Andorra la Vella, la XIX edició de les Jornades de la SAC que ha patrocinat el Ministeri de Cultura. Sota el títol de “Dret Andorrà: entre els usos i costums i el codi”, els diferents especialistes, la majoria advocats, van fer la seva aportació en una programació molt ben planificada que va començar amb la benvinguda per part d’Àngels Mach, presidenta de la SAC. Seguidament va fer la presentació Iago Andreu, periodista llicenciat en dret i alhora coordinador de les jornades.

Iago Andreu a mode d’introducció va iniciar la seva conferència parlant de les fonts del Dret, que indubtablement ens porten al dret romà. Els orígens del Dret però caldria situar-los al segle V abans de Crist, quan les anomenades “XII Taules” (451AdC) establien el dret successori i alhora naixia una certa contraposició entre el “ius civile” i el “ius honorari”, on per cert el vincle de sang era irrellevant, d’acord amb la concepció “agnatícia de la família” (llaços d’agnació: llaços de poder). Estem parlant del segle V, quan les XII Taules constituïen la « Font de tot el Dret públic i privat ».

Gradualment els pretors van reconèixer la “bonorum possesion » fent un repartiment proporcional dels drets i possessions.

L’any 1.000 comença la decadència de l’imperi romà i un augment de la població fa que el dret romà clàssic no fos suficient, així que a Itàlia es recupera el Dret Justinià i el Dret canònic de l’Església. Després, a l’entorn de l’Escola de Bologna, els legisladors de diferents països adopten posicions més globals i van infiltrant formes del dret romà que s’assemblen al “ius commune”, per la multiplicitat de fonts. Mentre els legisladors fan de pretors i els estats-nació estenen la “compilació” a la majoria de països, entre ells Andorra, que es basa en el dret romà i el dret anterior al decret de Nova Planta de Catalunya de l’any 1716. Tot es considera “ius commune”.

Després de la Revolució francesa, Napoleó codifica les lleis, però deixa al marge d’aquesta codificació a Andorra i Sant Marino, que encara avui dia són els únics Estats europeus sense codi civil.

Però segons Andreu, des de Montesquieu (1689 – 1755), la sobirania no és el mateixa. Per als defensors del “Ius commune” un mite s’ha perdut. Alhora s’estableix la separació de poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial, amb la influència del model anglès. Mentre, els operadors jurídics d’Andorra han d’anar al text, prenent el Manual com a codi i això segons alguns especialistes és pervers.

A la següent intervenció per part de Marc Forné (excap de govern) amb el títol de “Entre els usos i costums i el futur codi, hi ha hagut vida” va tractar la necessitat de

la publicació d’un codi civil per Andorra, perquè són molts els experts que com el jurista Carles Obiols i Taberner, (autor de l’obra “Jurisprudència civil andorrana” ) publicada l’any 1969, van aconsellar aquesta compilació, que posaria ordre i consens a tanta legislació dispersa. Tanmateix Forné diu que hauria de ser un codi més avançat, no pas cap còpia del d’Espanya ni tampoc del de França.

Forné també va parlar de la importància d’incloure en aquest possible codi civil, el dret de cassació i fins i tot crear el “Tribunal de Cassacio”que segons ell va ser un oblit el no establir-lo al moment de la Constitució del 1993.

Per altra banda, va reconèixer que sense el codi, el sistema jurídic andorrà ha funcionat correctament però al segle XXI potser seria convenient de plantejar l’opció d’un codi que respectant la jurisprudència, aporti una millor seguretat jurídica i alhora faciliti la tasca als operadors jurídics, entre ells els funcionaris de la Justícia.

Alexandra Grebennikova, bàtxelor en dret i llicenciada en humanitats, va tractar les “Especificitats de codificació en diferents contextos internacionals”.

A continuació el també advocat Joan Argemí va parlar del “Dret andorrà identitari: usos i costums” i entre altres referències va destacar aquella frase tan nostra “si així ho feu, bon andorrà sereu” que s’empra en els juraments dels consellers quan són nomenats després d’ésser elegits pel poble.

Joan Argemí va dir que al Manual Digest de Fiter i Rossell, a les seves “màximes” els faltaven explicacions complementàries perquè no tothom coneixia les lleis, que eren mancades del que es diu “publicitat de les normes” abans d’ésser aplicades. Aquest és un requisit fonamental per a complir el principi de garantia jurídica. Segons el ponent, Andorra està més a prop de la llei catalana que no pas de la Napoleònica. Va destacar que l’any 1971 Pere Font (L’Armany) de Canillo, va dir: “els que primer han de respectar els usos i costums, han de ser els legisladors”.

Després d’altres cites, Argemí va fer referència al llibre de la Conxita Riberaygua de Santa Coloma (ACS), que porta per títol: “Andorra, voluntat d’existència d’un poble”(1979). Riberaygua, filla d’un mestre, era una gran amant del territori i de la seva història i per aquest treball va rebre el suport de la Borsa de l’Institut d’Estudis Catalans fundat el 1907. L’autora fa una àmplia revisió de tots els aspectes polítics i socials.

Argemí, va afegir que l’himme d’Andorra quan parla de “mons furs” vol dir “costums no escrites”. I es va reafirmar en què “els canvis, quasi sempre contravenen els costums”. Finalment va dir que apel·lar als “usos i costums” no ha de ser un recurs fàcil per a la intimidació o bé una caixa de ressonància sobre la base de “s’han de conservar els usos i costums” que impedeixi als dissidents poder expressar el seu desacord; si així és, els usos i costums “se’ls poden confitar” (paraules textuals).

Salvador Ramentol, en la seva ponència “El costum i la codificació” va fer algunes referències introductòries com les “Costumes” del Blanquerna de Ramon Llull, i les “Bones costums” de les Cròniques de Jaume I. Va dir que costum és aquella norma que per força ha de complir-se. També va parlar de les “Partides” d’Alfons X, … “on hi habita més d’un home calen unes normes per ordenar els vincles d’aquella societat”.

Segons Ramentol totes les costums constitueixen una font de dret al llarg del temps. Va destacar que el codi d’Alfons X, del 1716, va influir el dret andorrà.

Respecte a la codificació per a ell, és solament una acció metòdica de regular les lleis en un sol cos. I com altres ponents, Ramentol creu en la necessitat d’un codi civil per a Andorra.

Va concloure que el Dret comú és la lectura medieval del dret romà, mentre que el “Ius commune” està fonamentat en la base del dret romà i la influència del dret canònic.

Per altra banda, la manipulació de la llei de Ginebra del 1730 considerada de dret comú internacional, afecta al dret català i al dret comú, però es dóna la circumstància que en casos iguals aporta diferents solucions, això demostra les dificultats per establir els codis arreu.

Antoni Lopez Montanya, autor de la publicació “Legislació administrativa del Principat d’Andorra”, va parlar del “Dret civil i la Constitució”.

Seguidament Manuel Pujadas, autor de l’obra: “Legislació processal del Principat d’Andorra” (2004), va oferir una ponència titulada “Quina inseguretat jurídica amb la vigència del Ius commune a Andorra? Jurisprudència i Cassació”. Tal com diu el seu enunciat, l’advocat, exdegà del Col.legi Oficial d’Advocats d’Andorra, va fer especial esment a la importància de crear un “Tribunal de Cassació” que permeti respectar els principis de garantia jurídica a tothom i en tots els estaments del Principat. Pujadas també va dir que no sap si codificant guanyarem en justícia, però que cal preveure un codi civil per al futur i a partir de les lleis que ja tenim.

sacUn codi, a priori sembla més fàcil d’aplicar, però va recordar que en el simposium realitzat l’any 1994 conjuntament amb Sant Marino, el jurista Aquilino Iglesias Ferrer, no va deixar tan clara la necessitat i l’eficàcia d’aquest codi civil. Va dir que el “corpus iuris”, remarca que les fonts del dret són la jurisprudència i els costums, i que els “costums” són de dret vigent.

I que la llei hauria de garantir el recurs de “cassació” ja que pot contribuir a la seguretat jurídica del Principat. Finalment va proposar a la SAC com a entitat interlocutora per establir una seu que facilités un debat general per a promoure la cassació.

Altres participants van continuar la jornada, entre ells Salvador Capdevila, que va parlar de “Seguretat jurídica: codificació”. Francesc Badia, l’actual degà del Col•legi d’Advocats d’Andorra, va presentar una ponència amb el títol de “Del Manual Digest al Tribunal d’Estrasburg”. A continuació, Miquel Angel Canturri va parlar de “Per un codi civil andorrà” mentre que la Cònsol Rosa Ferrer també advocada, va presentar la ponència: “La codificació en el procediment”.

Finalment, el Ministre de Justícia i Interior, Xavier Espot, llicenciat en dret i en humanitats va parlar sobre “El nou procediment civil”. Entre altres coses, va dir que amb l’aprovació del nou codi de procediment civil, en el qual s’està treballant, es podran agilitzar tots els processos judicials que l’especialista va classificar en tres tipus: ordinaris, abreujats i especials.

Les jornades també van comptar amb algunes ponències escrites no presencials, que resumirem més endavant, a causa de la manca d’espai en la nostra secció habitual.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada