El sufix –isme és un dels més productius en català (el DIEC aplega un miler llarg de mots que hi acaben, d’arcaisme a neonazisme), ja que, a més de significar ‘paraula o expressió provinent de’ (castellanisme, llatinisme), també confereix el sentit de ‘teoria, doctrina o corrent artístic’. Donats com som a teoritzar i encara més a impartir doctrina, no és estrany, doncs, que n’hagin sorgit tants, des d’artístics (expressionisme) a científics (barbiturisme), passant per polítics (comunisme), religiosos (budisme) o psicològics (derrotisme).

Tanmateix, els que recull el diccionari no són els únics. Les necessitats de la vida moderna i la creativitat popular han fet que se n’encunyessin de nous com ara perepunyetisme, multicultisme o filldeputisme. El millor que recordo haver llegit va ser en un blog ja extint, Quaderns de Praga, on es denunciava un dels nostres vicis nacionals, el (llegiu a poc a poc) nonhihapertantisme, «aquesta tendència dels catalans mediocres a rebaixar els mèrits dels seus compatriotes, com ara en Guardiola, per restar importància a sa pròpia condició d’éssers incapaços de fer res de profit» (cito de memòria).

Potser heu observat que una característica que comparteixen els més nous és que no afegeixen el sufix a un mot únic sinó a un sintagma o expressió. Molt bé, doncs el més recent que ha saltat a la palestra és obra d’un conegut polític que fa poc va titular un article ‘Què s’amaga dins el dretadecidirisme?’ El concepte no presenta cap dificultat de comprensió (seria: doctrina dels partidaris del dret a decidir) però en canvi fluixeja per la banda de la forma. Oi que té un no saps pas què d’estrany? Dretadecidirisme. Massa llarg? Aviam, sil·abegem-lo: dre-ta-de-ci-di-ris-me. No, la pega no és la llargada, ja n’hi ha que tenen set síl·labes (latitudinarisme, ovoviviparisme) i fins i tot vuit (anarcosindicalisme). No, el que falla és la morfologia, concretament el fet d’afegir el sufix al final del verb en infinitiu. No és un fenomen freqüent i per tant no tenim models de comparació, però si pensem en un mot com absentisme ja tindrem una pista: format sobre el verb absentar-se, no ha pas donat absentarisme. En general els derivats tendeixen a formar-se afegint un sufix a l’arrel del mot, com mengívol de menj(ar) i no pas menjardívol o, per posar un exemple del cas que ens interessa, barraquisme, de barrac(a) i no barracaïsme. Així, tot i no incloure el concepte mare sencer, dretadecidisme sona millor a l’oïda, és més fàcil de dir i no presenta cap dificultat de comprensió.