La  novena jornada, a un dia d’esgotar els títols a concurs, ens ha permès gaudir de “L’amant double” , la tercera vegada que el francès François Ozon competeix a Cannes, situant-se enguany en una immillorable posició per aconseguir la seva primera Palma d’Or gràcies a un thriller eròtic-psicològic tan torbador com fascinant. L’altre cara de la moneda ha estat la nova pel·lícula d’un altre assidu del festival, l’alemany Fatih Akin, que ens ha deixat indiferents amb un thriller melodramàtic pretesament d’alta intensitat sobre una dona alemanya trastornada per un atemptat i malaguanyat per una certa demagògia i decisions equivocades.

Identitats problemàtiques
François Ozon presenta a competició “L’amant double” amb una protagonista jove, Chloé (Marine Vacth), un personatge trencat, carn de divà de psiquiatre. Una jove solitària tan atractiva com vulnerable en un paper esplèndid, un autèntica animal cinematogràfic, d’una presència magnètica.

Chloé, després d’anar a viure amb el seu terapeuta, Paul, viurà dividida, escindida, entre dos homes, el seu marit i el seu germà, interpretats per un mateix actor, Jérémie Renier, d’on neix el títol original del film, dos germans bessons psiquiatres i barallats.

Ozon difumina els contorns de la verdadera naturalesa psicològica de la noia ja que tot està presidit per la sospita, l’ambigüitat. Un clima d’enrariment aportat per una elegant i sumptuosa posada en escena i, bàsicament, per l’actuació d’aquest personatge femení increïble, que desprèn erotisme i encomana una vida trastornada a l’hora.

La realització de Ozon ens deixa una peça hipnòtica, en què l’espectador queda atrapat en la teranyina mental de Chloé i en les pròpies imatges, que multipliquen, per exemple, a la protagonista gràcies a l’ús de miralls. Una trama enrevessada, un laberint perfecte per on deixar-se perdre.

O la rellevància que pren el mateix treball de la noia en un museu d’art modern, en què ella apareix integrada en el mobiliari, com mimetitzada en l’entorn, en què l’art abstracte esdevé també un espai buit amb unes formes exposades inconcretes, marc propici pel sorgiment de malsons, gestació de terrors.

Un film d’intriga psicològica on viuen les obsessions i les ombres del dubte d’arrel hitchcockiana, posat al dia pel to més malaltís i pervers de David Lynch. Però on perviuen també imatges extretes directament del cinema de por de Polanski, concretament “La semilla del diablo”, ja que l’ingredient fantàstic esdevé un ingredient nuclear en el film, a través de cites i instants, més enllà de l’analogia de rostres que es produeix entre Chloé i el personatge interpretat per Mia Farrow al film de Polanski.

El film d’Ozon recupera en un paper secundari a Jacqueline Bisset i ens deixa un treball doble extraordinari de Jérémie Renier, que roda per tercera vegada amb Ozon, potser el paper de la seva vida. Però sobretot ens permet redescobrir a Marine Vacth, una actriu que repeteix amb Ozon després de “Joven y bonita” (2013), en un paper prodigiós, digne d’elogi i, també, de premi.

Denúncia inoperativa
El cineasta alemany d’origen turc Fatih Akin torna a la competició amb “In the Fade”, després del premi al millor guió a “Al otro lado” (2007), un thriller dramàtic sobre una dona, Katja Sekerci (Diane Kruger – el seu primer paper en el cinema alemany -), que perd el seu marit, ex-convicte i d’origen turc, i el seu fill, en un atemptat a Hamburg. Una tragèdia personal que la porta inclús al llindar del suïcidi, salvada en darrer moment per la detenció dels principals sospitosos.

Una primera part marcada pel dolor i el sofriment de la dona, una heroïna tràgica, aclaparada pel dol, que la porta fins i tot al consum de drogues per oblidar. I la segona part del film és un relat judicial en què es veu el cas dels acusats de posar la bomba. Però la justícia es veurà incapaç de condemnar els culpables quan tots els indicis són clars i les proves concloents.

La resolució incomprensible del tribunal aboca a la protagonista en el tercer bloc del film, titulat “el mar” – després dels dos blocs família” i “justícia”-, a un camí incert, en què la protagonista es veu abocada a prendre decisions irreversibles, el camí de la venjança, l’ull per ull, quan ja no té res a perdre, ja que li han destruït la vida.

Un film que pretén plantar cara, buscant la provocació, per estimular la reflexió sobre la violència racista sobre els immigrants o els refugiats. Però la decisió final presa per Fatih Akin anorrea l’esperit més reflexiu del film, que pretén denunciar els atemptats d’extrema dreta, provocats per grupuscles nazis, directament dirigits contra població estrangera a Alemanya. Tot i la discutible proposta d’Akin, queda la intensitat i el nervi del director en alguns moments i, sobretot, deixa un paper de lluïment per Diane Kruger.