“Dos días, una noche” dels germans cineastes belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne és un melodrama social vigorós i intens, genuïna marca de fàbrica dels Dardenne, acompanyats de bracet en aquesta ocasió del treball espectacular de la diva francesa i internacional Marion Cotillard que es fica en la pell d’una dona treballadora aclaparada i desbordada pel daltabaix que comporta el seu anunciat comiat de l’empresa.
Sandra (Marion Cotillard) és una heroïna moderna que ha de lluitar amb urpes per no perdre la feina i no renunciar al seu sou mileurista. El seu futur immediat depèn de la votació de disset companys de l’empresa que han de triar entre prescindir de cobrar la seva prima i permetre que Sandra continuï o apostar per seguir cobrant una bonificació i que Sandra perdi la feina.
Sandra només té un cap de setmana, els dos dies i una nit del títol, per provar de trobar-se amb els companys de l’empresa i explicar-los la seva malaurada situació, cercant la seva comprensió i compromís i, també, fent-se càrrec del comprensible rebuig a ajudar-la. S’inicia aleshores una ronda contrarellotge feta de contactes, telefonades i trucada de portes, que sovint no s’obren, a la recerca desesperada de la confiança i el suport dels companys treballadors, sota les eficients argúcies del thriller més trepidant i angoixant.
Potser és una tasca humiliant per a un mateix rebaixar-se a la súplica pública i prou dolorós també haver de presenciar discussions i baralles entre els teus amics per culpa de la urgent enquesta personal. Però és l’únic camí que li resta. I tot i el seu estat depressiu, Sandra comptarà amb l’ajuda del seu marit, Manu (Fabrizio Rongioni), que l’empeny i li fa costat.
Aquest via crucis de Sandra serveix als germans Dardenne per seguir ancorats en la radiografia de la dura i precària realitat laboral dels nostres dies apostant, un cop més, per la solidaritat i la camaraderia entre iguals en temps fastigosos de renúncies, egoismes i ambicions personals. Una vibrant i compromesa pel·lícula que ens recorda la importància i la transcendència de la presa de decisions personals. Una oportuna classe d’ètica personal i col·lectiva en temps de pèrdua de valors i una defensa de la dignitat dels que no s’arronsen i lluiten, encara que es pugui perdre el combat.
Per Joan Millaret / AMIC – Redacció
