Donar sense rebre res et fa feliç

La història de la humanitat es pot resumir, en forma simple, en la recerca permanent de la felicitat.

Les preocupacions, l’ansietat, la tristesa, l’odi, són obstacles en aquest camí a la plenitud

Qui no aspira a sentir-se realitzat? Des dels seus orígens, l’ésser humà s’ha esforçat a trobar aquest camí.

El problema, o millor dit, el sofriment sorgeixen quan no s’aconsegueix allò que es considera necessari per assolir aquest estat de plenitud.

És bonic donar, aportar, enriquir, afavorir, convidar, tots sinònims d’una de les millors coses que podem fer pel nostre món, per la nostra felicitat, i pel nostre propi benestar, sense esmentar el aliè al mateix temps.

Aquesta idea ens condueix a començar a donar el que tenim, a compartir això que som, en servei a la vida. Això implica acceptar amb alegria el que ve de tornada. Això que és inesperat, que no imaginem. I no jutjar com a bo o dolent això que retorna doncs el que ve, és equivalent al que es va lliurar.

Potser el més important en aquesta pràctica és donar el que ens faci feliç, que ens dóna satisfacció i per això hem de donar o compartir el que no ens cal, ja que el requisit perquè el Donar sigui ple, en confiança i alegria, en total servei d’aquesta força creadora de la que som part …

No totes les persones pensen de la mateixa manera sobre el que els fa feliços. Alguns són feliços quan tenen una carrera reeixida, altres quan tenen a una persona al seu costat. I d’altres, es troben contents en la solitud.

Un debat freqüent és si, la felicitat es tracta d’un estat constant, o si ha de ser entesa com a futur, com una meta o objectiu.

Si li preguntem a un jove, per exemple, que el fa feliç, potser ens digui que li agradaria acabar la seva carrera, aconseguir una feina, tenir una família. Que tot el conjunt, li farà feliç.

És realment és cert? És normal que tota persona tingui desitjos i aspiracions. Però, fins a quin punt és això indispensable per ser feliç?

No obstant això, admetre aquesta teoria implica que, mentre no s’arribin a aconseguir aquests objectius, la persona ha resignar-se, per tant, a ser infeliç. La qual cosa, no té molt sentit. Dir que per ser feliç es necessita en forma exclusiva una cosa o algú, és esclavitzar el concepte de felicitat.

En diverses religions, com per exemple, en el budisme, es considera que la causa del sofriment humà és la inclinació o desig excessiu de tenir o posseir. Aquesta possessió pot centrar-te en objectes materials, com també en persones.

Prova a donar sense rebre res a canvi i veuràs com rebràs sense haver de demanar-ho.

És una fórmula senzilla amb múltiples beneficis. No pensis molt, intenta-ho. Jo conec molta gent, coneguts, amics que l’utilitzen així com conec gent que no i et pots imaginar amb qui m’agrada relacionar-me i amb qui no.

El donar sense esperar res dels altres, avui en dia no és comú observar aquests valors en els éssers humans ja que hi ha moltes formes de fer-ho i hem de practicar-lo; encara que sembli un exercici complicat, és d’allò més gratificant i els beneficis són infinits, i a molts ens fa feliç ajudar els altres.

TOTES LES NOTÍCIES