La dictadura franquista amb uns principis arcaics i primitius basats en la violència, va domesticar a la població mitjançant la por. Avui dia aquesta domesticació es fa d’una forma molt diferent, mitjançant l’avorriment i el fàstic produïts per un excés d’informació, completament contradictòria i mancada de credibilitat. En la dictadura la gent ni pensava ni protestava, fer-ho era massa perillós, es podia acabar essent empresonat. En la democràcia però, la gent tampoc pensa, és massa complicat intentar-ho. Pensar per pensar no té massa sentit. Ho te per realitzar de forma efectiva qualsevol tipus d’activitat, mitjançant el coneixement adquirit en l’acte de pensar.

L’excés d’informació actua com una eficaç droga que ennuvola el cervell. La reacció visceral dels indignats, poc a poc s’ha anat apaivagant, degut a la seva característica emocional, d’actuar com una vàlvula d’escapament per descarregar l’adrenalina negativa acumulada, promoguda per l’actual crisi econòmica i social. Crisi difícilment assumible, donada la seva complexitat i el fet de no existir cap tipus de receptes. Faria falta, per fer possible la seva solució, la utilització foragitada del pensament. Aquesta domesticació produïda per l’actual democràcia, en cap cas s’ha d’interpretar com una enyorança de la dictadura. Cal tenir present el que va manifestar Churchill, quan afirmà que la democràcia era el sistema menys dolents de tots els possibles, la qual cosa no exclou la necessitat del seu possible replantejament.