Dolors Sans: “Les imatges festives són com un tòtem al voltant la qual la gent es troba”

Dolors Sans al seu taller
Dolors Sans al seu taller (Facebook)

Si heu estat de festa major a qualsevol poble o ciutat de Catalunya, és molt més que probable que us hàgiu topat amb una figura creada per Dolors Sans. Amb una trajectòria de més de 30 anys, i 145 bèsties de foc, 40 gegants i 87 capgrossos, la vilafranquina és una de les pioneres i més destacades escultores d’imatgeria festiva.

Les seves figures són un reflex de com ha evolucionat aquest art –les tècniques, els materials– però també els conceptes de festa i de cultura popular. Quan va començar, als anys 80, la creació de figures no era encara un ofici, i la presència de dracs i gegants als carrers no era tan habitual. A les passades festes de La Mercè es va estrenar el seu darrer gegant, el Normag, el primer amb síndrome de Down de Catalunya, i l’any abans a les festes de Santa Tecla de Tarragona es va presentar la geganta Frida, tots dos adaptats per poder ser portats per persones amb discapacitat. Iniciatives que parlen de com la cultura popular es vol fer accessible i oberta a tothom, tot i que el fet que aquestes propostes no hagin arribat abans també pot ser significatiu.
Sans passa el confinament treballant, des de que s’ha autoritzat a totes les feines, a un ritme més pausat, al seu taller que té a una masia prop de Vilafranca del Penedès, on troba en les vinyes, els colors i la calma elements propicis per a la creativitat. Ens la imaginem envoltada de gegants i dracs com a companys de feina molt poc comuns.

Com està vivint el confinament?
La feina se m’ha interromput però tinc la sort de comptar amb encàrrecs. Ara estic treballant en la figura d’un drac mamut per a La Canonja (Tarragona), una mosca per a Puigdàlber  (Alt Penedès), i una figura que és barreja de drac i cap de bou, per a Sant Sadurní d’Anoia.
A banda d’això, també tinc peces per restaurar, algunes són complicades, perquè a més de reparar els desperfectes o la pintura, volen incorporar l’encesa electrònica. És una tècnica que s’està començant a fer servir per ocasions especials, per exemple, per fer l’entrada a la plaça més espectacular.

Com és el procés de creació d’una figura?
El procés és similar tant si són dracs, com gegants o capgrossos. Primer em trobo amb la colla i explorem quin element festiu farem. A vegades alguns ja venen amb una idea concreta i altres no ho tenen clar. Jo faig les meves propostes, sobre històries o alguna característica de la població, i si no, en remeto a la mitologia grega i universal. M’agrada molt treballar en el simbolisme de les figures, per a mi és fonamental que darrere de cadascuna hi hagi un sentit.
Quan ens posem d’acord, faig un dibuix de la peça, amb les mides i el sistema del portador, i a vegades els colors. Llavors ens tornem a trobar i un cop decidit construeixo l’estructura en fusta, i poso al damunt arpillera i guix, i a sobre fang. Modelo la figura amb fang i la cobreixo amb fibra de vidre.

L’ús de la fibra de vidre i sense motlles és una característica del seu treball. Què li ofereix?
La fibra de vidre és un material dur, molt resistent i lleuger, i em permet fer formes i volums més complexos i lleugers sense motlle. Vaig crear aquesta tècnica per treballar amb els dracs i després l’he passat també als gegants. Originàriament els mestres geganters feien les figures aprofitant els cossos i els braços d’altres gegants, i només creaven el cap. Era una manera d’estalviar-se molta feina i diners.
Jo em plantejo el gegant com si fos un drac, i l’esculpeixo de dalt a baix. No aprofito res. Això em permet fer tot el que m’imagino, em permet crear amb total llibertat.
D’aquesta manera, he pogut fer la geganta L’ocellaire, de l’Eixample de Barcelona, que té el cos en forma de gàbia d’ocells, i és una metàfora de la llibertat. O el gegant Hades de L’Hospitalet, déu de l’inframón, que té a l’interior del seu cos una llum que permet veure-li les costelles, en referència a l’esquelet i a la mort.

Com continua el procés de construcció?
Un cop posada la fibra de vidre, tallo la peca, trec el fang i la torno a empalmar. Llavors, si és un drac, poso el sistema de portador, que són unes barres d’alumini, i a vegades les potes, per poder-lo deixar a terra. Finalment, es pinta i es col·loquen els punts de foc.
En el cas dels gegants, s’afegeix un punt molt important, que és el vestuari. Jo mateixa realitzo el disseny i la confecció va a càrrec d’una modista.

Què és el més complicat a l’hora de crear una figura?
No ho sé. Jo tinc la sort de fer la feina que m’agrada, i per mi cada peça és un repte i sempre busco coses noves. Les figures festives les entenc com veritables escultures, perquè et permeten jugar amb els colors i les formes, i es poden contemplar per totes les bandes, inclús des del balcó. Però amb la peculiaritat que són imatges públiques, tenen una funció social, i això m’interessa molt. Són com un tòtem al voltant del qual la gent es troba i es relaciona.

En els més de 30 anys de trajectòria, com han canviat la festa popular i la imatgeria festiva?
Quan vaig començar hi havia alguns gegants però de dracs, poquíssims. Jo havia estudiat Belles Arts a la Universitat de Barcelona, tot i que no faig fer vaig escultura sinó pintura. A l’hora de fer dracs i gegants m’inspiro en el barroc i en el còmic el  pel seu dinamisme, pel gust pel detall i l’expressió de sentiments extrems… en això em vaig diferenciar de l’estil més tradicional
Un dels primers dracs que vaig fer va ser el Cabrot d’El Vendrell, el 1991. La figura era molt trencadora respecte als dracs que s’acostumava a fer aquells moments, que eren figures de cartró pedra i molt simètriques, per tal de treure el mínim de motlles possibles i reduir els costos. Amb el Cabró vaig començar amb la tècnica de la fibra de vidre i sense motlles, i l’he seguit aplicant fins ara. El que no m’imaginava llavors és que continuaria 32 anys.
Ara es fan gegants i bestiari de tota mena, amb moltíssima varietat. Els gegants ja no són reis, sinó personatges del poble, déus, mites, símbols… En bestiari hi ha animals de tota mena, insectes, peixos, animals domèstics, monstres prehistòrics o mites…

Els seus darrers gegants són dues figures inclusives, com són?
La geganta Frida de Tarragona (2018) és un retrat de l’artista Frida Khalo, i el Normag (2019), que és el primer gegant que és un retrat d’un jove amb síndrome de Down, el vaig fer a iniciativa de la Fundació ASPASIM de Barcelona dedicada a l’atenció a la discapacitat psíquica.
Els gegants estan adaptats a persones amb discapacitat, i els poden portar tant una persona a peu com una en cadira de rodes. I tenen una espiera llarga que permet veure-hi  la persona que porta el gegant dempeus i també a l’asseguda a la cadira de rodes. Són iniciatives que posen en relleu aquesta la funció pública de l’escultura, encaminades a fer que tots els col·lectius puguin participar de la festa.

Com creu que el confinament farà canviar la cultura popular i la festa?
Tota la cultura ha quedat molt afectada. Però què passarà ningú ho sap. Hi ha moltes colles que pengen vídeos, fan iniciatives a les xarxes, per tal de mantenir la flama, perquè hi ha moltes ganes. Suposo que la creativitat sortirà i es miraran formes de fer, perquè la necessitat de relacionar-nos i trobar-nos hi és.

Quina figura encara no ha fet i li agradaria portar a terme algun dia?
Tinc moltes idees però no sé si les arribaré a fer. Una seria un Cancerber que fos un conjunt escultòric. Jo sempre em trobo limitada per les mides, i m’agradaria fer, com hi ha a altres països, una figura molt gran que pogués ser portada per diverses persones.
I una altra seria una proposta que aconseguís lligar l’art contemporani amb l’art popular, dos conceptes que sovint es troben oposats.

Per Ens de comunicació

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.