S’està venent la idea errònia, que a Catalunya s’ha d’escollir entre ser espanyol o ser català, en el cas de que Catalunya, declari la seva possible i desitjada independència d’Espanya. En aquest supòsit, en cap dels casos, l’adquisició de la nova nacionalitat catalana no hauria de suposar haver de renunciar a l’actual nacionalitat espanyola. Aquesta renuncia és totalment rebutjable i totalment inacceptable, tenint en compte que l’estat espanyol la té reconeguda i acceptada per tots els nous estats que s’han independitzat d’Espanya. Per part del nou estat de Catalunya, seria totalment inconcebible no reconèixer aquesta doble nacionalitat, així com tampoc fer-ho amb l’ensenyament del castellà, com un idioma àmpliament reconegut com d’ús universal.

Les relacions del nou estat de Catalunya amb Espanya, haurien d’estar basades en la fraternitat, pròpia d’una gran família que ha decidit conviure en entorns polítics diferents, però compatibles amb els llaços d’estimació, afecte i respecte que sempre han existit. Tots els malentesos actuals entre Catalunya i Espanya desapareixerien, millorant les seves relacions amigables i fent possible una major convivència entre dos territoris que mútuament es necessiten, mitjançant l’establiment de tractes i acords, beneficiós per ambdós, fets entre iguals, que tot i estar políticament separats cadascun d’ells, respecta ambdues sobiranies. És una situació molt semblant a la d’una família, en la que un dels seus fills s’ha independitzat i no passa res.