El glamur en el Festival de Sant Sebastià manté el llistó molt alt amb la presència de l’actor, productor i cineasta Danny DeVito, o les estrelles Ryan Gosling i ClaiFoy, intèrprets del matrimoni Armstrong en un film sobre l’èpica lunar amb forta càrrega dramàtica, ‘First Man’ de Chazelle, el director de ‘La La Land’. Més enllà dels inevitables banys de masses, un dels moments més bonics del certamen basc podria ser l’emoció mostrada pel cineasta japonès Hirokazu Kore-eda al rebre el Premi Donostia de mans del director del festival, José Luis Rebordinos, acompanyat de Thierry Frémaux, director del Festival de Canes. Un guardó que ha a anat acompanyat de la projecció especial del seu darrer i preciós film, ‘Un asunto de familia’, Palma d’Or del Festival de Canes. D’altra banda, enmig d’una irregular i força discreta competició sobresortia l’efectiu i previsible biopic d’Iciar Bollain sobre el ballarí cubà Carlos Acosta, ‘Yuli’

La dansa del cor
En la Secció Oficial ha rebut una molt bona acollida entre el públic la coproducció internacional ‘Yuli’ d’Iciar Bollaín, novament amb un guió de Paul Laverty –  el guionista habitual del britànic Ken Loach -, com en films conjunts com ‘El olivo’. La trama versa sobre el famós ballarí cubà Carlos Acosta, conegut amb el sobrenom de ‘Yuli’, tot una llegenda de la dansa internacional després de guanyar diversos concursos individuals i ser contractat pel Royal Ballet de Londres, convertint-se en el primer artista de color en interpretar diversos papers en ballets pensats per a protagonistes blancs, com el Romeu de ‘Romeu i Julieta’.

Es tracta d’un film biogràfic que combina en el seu plantejament recursos ben convencionals així com una mirada més original. El film combina els  records d’infància d’Acosta i el seu periple artístic de joventut a través de la figura clàssica dels flashbacks, alternant passat i present. Però allà on el film excel·leix és quan Acosta reviu els passatges que el van marcar en vida a través de diferents coreografies de ballet, magistralment concebudes per María Rovira, en què el mateix Acosta s’interpreta a sí mateix en l’actualitat.

Si tots els biopics d’artistes i estrelles famoses subratllen l’esforç, la constància, el sacrifici o la perseverança com a claus de l’èxit, en aquesta ocasió s’incideix molt en l’entorn familiar i, principalment, en la conflictiva i dolorosa relació entre pare i fill. Malgrat tocar altres aspectes, tan tangencialment que queden descuidats, com la bogeria de la seva germana, destaca l’apropament a la figura d’un pare tirànic que va jugar un paper decisiu en la formació del petit Carlos ja que la pulsió per la dansa no era vocacional, sinó una obligació paterna. També es fa palès en el film un retrat històric de Cuba, com els ancestres esclaus dels Acosta, una petjada inesborrable en el país, o el nyap del Palau de les Arts abandonat a mig fer enmig del camp quan els aliats soviètics van deixar d’abocar-hi diners, o la diàspora dels emigrants cubans en la seva fugida massiva cap a Estats Units, els coneguts com a ‘balseros’.

Atípica família d’acollida
‘Un asunto de família’ de Hirokazu Kore-eda comença amb un pare de família, Osamu (Franky Lily), que juntament amb el seu fill de retorn a casa recullen una nena al carrer, Juri (Sasaki Miyu) i se l’emporten a casa per oferir-li les atencions i tota l’estima possible. Després descobreixen que es tracta d’una nena maltractada però no denuncien els fets i la mantenen amb ells. Una situació d’arrancada ben anòmala però que encaixa en el context d’una atípica família que sobreviu amb treballs precaris o amb robatoris a les botigues i supermercats.

Una família on tothom hi cap, com si es tractés d’una família d’acollida, encara que les regles internes resultin ben estranyes. Diríem que és una família modèlica, cohesionada i feliç, que desprèn harmonia i esperit convivencial, però els dubtes i llacunes sobre el seu funcionament acaben per revelar el secret que amaguen.

A priori, el film de Kore-Eda sembla una nova entrega dels seus coneguts i amables retrats familiars fets en un to aparentment lleuger però alhora traspuant emoció a través de l’art de tocar la fibra dels sentiments amb elegància.  Però en la present ocasió, la singular família és com una família fraudulenta, una família de circumstàncies, tot i que es reforcen els vincles familiars entre ells sense haver-hi relacions consanguínies.

Kore-Eda sorprèn amb el seu inaudit enfocament, donant un cop de timó a l’exploració de les clàssiques relacions paterno-filials que tant el caracteritzen. En la seva agosarada radiografia familiar, aquí un ens estrictament operacional, que actua com una banda organitzada a l’estil dickensià de ‘Olivier Twist’, trobem moments de gran lirisme, esplèndids moments cinematogràfics i altres moments simplement commovedors. Una perla indiscutible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada