Disciplina

No és estrany que últimament els títols d’aquests articles desprenguin un regustet franquista: ara que el govern espanyol s’ha tret la careta (dic ara volent dir els últims tres o quatre anys) els hem vist la cara amb claredat meridiana, i el tuf totalitari que deixen anar (Gallardón, Wert, Sáenz de Santamaría…) no hauria desentonat gens en qualsevol ministeri de la dictadura.

Disciplina, per exemple, és un terme emblemàtic. Injustament corromput per l’ús i l’abús a què el van sotmetre en aquells anys, ja que, com justament reivindiquen els nous corrents educatius (els post-progres, per entendre’ns), sense disciplina no hi ha aprenentatge. Però, és clar, escopit a la cara de l’alumne amb aquella ganyota de ràbia i aquell to d’amenaça, és natural que acabi creant uns anticossos com una casa de pagès. No són casuals les referències a alumnes i educació, perquè el terme prové del mot llatí discipulus, de significat diàfan. El deixeble ha de ser disciplinat, i en sentit ampli l’inferior (i aquí la referència acadèmica es torna forçosament religiosa: els deixebles de Jesús en funcions de marxants i, encara més transparent, les deixuplines amb què els monjos es flagel·len, convertits ells mateixos en mà divina que castiga el malcreient).

Com més rígides, doncs, són les jerarquies, més rellevància pren aquest concepte, fins al punt que l’administració moderna ha inventat el concepte de règim disciplinari, que orgànicament equipara els funcionaris (o qualsevol altre col·lectiu sotmès a una estructura sancionadora) als infants d’escola. En aquesta lògica punitiva, res de més comprensible que l’autoritat obri un expedient disciplinari al jutge Vidal per no sol·lcitar “permís de compatibilitat” abans de lliurar-se a l’acte sediciós de redactar una constitució catalana (i és en aquest concepte on resulta més evident el tracte com a criatura: que poder es pensa el Consejo General que un jutge, sabent de quin peu calcen, seria tan babau de perdre el temps esperant que li concedissin un permís impossible? Hauria estat molt més honest expedientar-lo directament per “treballar per a l’enemic”).

I ara que ha sortit el verb expedientar, la llufa que el connota és un efecte col·lateral d’aquesta concepció del món, concretament de l’expressió ‘estar/quedar expedientat’. Perquè en realitat expedir, que n’és el pare, és més aviat positiu en la mesura que significa el contrari d’impedir: obrir camí, destravar. Fins i tot quan demana mètodes expeditius. No sempre es fan les coses, com veiem massa sovint, per complir l’expedient i prou.

TOTES LES NOTÍCIES