Discapacitats i capacitats. El que vam aprendre d’Oliver Sacks

Fa uns dies va morir el prestigiós neuròleg anglès Oliver Sacks, amb 82 anys. Fa no massa va escriure una emotiva carta al The New York Times on explicava que li havien detectat que moriria en poc temps i volia gaudir al màxim del poc que li quedava de vida. Sacks no ha estat, potser, el millor neuròleg del món però sí el millor en divulgar quan prodigiós i estrany és el nostre cervell. I com les nostres discapacitats poden ser les nostres fortaleses. Un dels exemples millors que recordo de la seva tasca divulgativa és quan va explicar que un dels seus records d’infantesa era el Londres bombardejat durant la segona guerra mundial pels nazis. Temps després el seu germà li va explicar que era impossible que ho recordés perquè quan va esclatar la guerra ell era molt petit i el van evacuar a casa d’uns familiars al camp, on no va haver bombardejos. Aquell record, doncs, era obvi havia estat inventat pel seu cervell. Perquè com queda cada cop més clar, el nostre cervell moltes vegades inventa sobre la marxa per donar-nos una visió coherent de la realitat. No ens diu el que hi ha sinó que interpreta. També m’encanta quan va explicar quan un polític va donar un discurs en una clínica de persones amb afàsia, la incapacitat d’entendre el llenguatge oral. La gent es va posar a riure perquè pels gestos del polític es van adonar que mentia. A la majoria de les persones (sinó no hagués fet carrera aquest polític) se’ns pot enganyar i se’ns enganya amb paraules però amb aquesta gent que, en principi, té menys capacitat que la resta és difícil. També es pot recordar el cas d’aquella persona amb moviments espasmòdics als dits que va reconvertir-se en un bon músic de jazz.
 
A mi també em va commoure molt la seva explicació de com va arribar a ser de dur per ell reconèixer la seva homosexualitat i, finalment, acceptar que moriria en poc temps. No va ser fàcil però ho va encarar amb valentia. Això no és un homenatge a Oliver Sacks, tot i que podria ser-ho, sinó una reflexió sobre la seva vida i obra que pot ser útil per a tots. Sorprenen encara els casos estranys de pacients reals com aquell home que, literalment, no podia reconèixer cares i confonia la seva dona amb un barret, que era el títol d’un dels seus brillants llibres. I la reflexió més interessant és que sempre hi ha tantes versions de la realitat com ens podem imaginar. Que és cert que tots tenim les nostres peculiaritats neurològiques o de caràcter però que, al final, sempre desitgem el mateix: l’amor i l’acceptació de la gent que ens envolta. I que el nostre cervell és el continent més inexplorat i meravellós que ens podem imaginar.
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.