«Generalitzar, ja ho sabem, no és cosa bona, però si és veritat que cada època té el seu geni, el nostre va ser sens dubte Eugène Christophe, l’inventor del PatoWC. Genial! Sovint la gent no hi dóna importància, però la lluita contra els germens patògens que colonitzen els inodors és una de les batalles decisives de la humanitat. Antigament, en temps dels nostres progenitors, obligats a seure, indefensos, amb els genitals tocant a… No, per gentilesa no continuaré. Bé, doncs, gràcies a aquest home generós, fill de la més genuïna tradició il·lustrada, anar de ventre es va convertir en una activitat molt més higiènica i generacions de diarreics i de restrenyits es van estalviar contagis indesitjats. Llàstima que el final de la història sigui més aviat lacrimogen. Durant un experiment per millorar el seu producte, els seus congèneres el prengueren per un degenerat (tot el dia amb el cap ficat a les latrines) i el denunciaren als gendarmes. I així, ja octogenari, l’home que havia regenerat l’acte més innoble, acabà netejant els inodors de totes les gendarmeries de França. I sense detergent».
Aquest microconte a la manera de Calders, bastit amb dinou derivats del mot gen, que ve del grec génos i vol dir ‘naixement, raça, gènere’ (si us entreteniu a llistar-los, alerta amb els tres intrusos que s’hi han escolat: sonen molt semblants però no són de la família), és un homenatge a la gent del Centre de Regulació Genòmica i a l’agència Biocat, que en ocasió del festival literari Kosmopolis em van embolicar en una experiència impossible: debatre al voltant del genoma com a possible llenguatge literari. Més enllà de l’habitual (i dissortadament efímera) fascinació de l’home de lletres pel món desconegut de les ciències, per a mi la revelació ha estat la sorprenent curiositat de dos biòlegs com Roderic Guigó i Ricard Solé per una disciplina tan poc pragmàtica i de resultats tan intangibles com la literatura. A partir de sengles llenguatges contraposats, el dels mots en joc per una banda i els cromosomes en combinació per l’altra, l’esforç per trobar punts de contacte ens va fer redescobrir una d’aquelles veritats que s’obliden massa sovint: que la força que empeny a la creativitat no és sinó la curiositat de l’ésser huma envers ell mateix, i que en realitat els camps del saber no solament poden arribar a ser intercanviables sinó a l’abast de tothom. Cosa, i aquí entono un sincer mea culpa, que sovint els lletruts oblidem més que no pas els científics.
Per Pau Vidal / ACPG – Redacció
