Dimitris Christoulas a la Plaça del Poble d’Andorra la Vella

Era un sopar d’amics en què el tema inevitable, els efectes de la crisi, van acabar per sortir. Un llicenciat universitari que havia perdut la seva feina i s’havia reciclat com a dependent en un supermercat que havia tornat a quedar-se a l’atur perquè no havia acceptat les recomenacions il·legals dels seus patrons. Això almenys és el que deia. I molts dels qui estaven a la taula pensant “i amb la que està queient aquest es preocupa pels drets laborals”. Un altre llicenciat universitari que també havia perdut la feina i s’havia establert pel seu compte i veia com els seus clients no li pagaven. Això ho feia després que no li acceptessin una feina del pla d’ocupació del Govern perquè “tenia un pefil massa alt!”. I aquell treballador que tenia tres fills a càrrec i al qual els seus patrons li havien demanat que a partir d’ara anés a comissió. En fi, un reguitzell de desgràcies massa habitual.

I llavors va sortir el nom de Dimitris Christoulas. Es tractava d’un jubilat grec de 77 anys que va suïcidar-se a la plaça Sintagma d’Atenes en protesta per la degradació del nivell de vida de la gran majoria dels grecs. Christoulas demanava que el seu suïcidi fos entès pels més joves com un crit a la revolta contra els “nous nazis”. Ell havia viscut l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial i pensava que aquesta havia tornat. Probablement estava equivocat però les estadístiques de fa uns dies diuen que l’atur baixarà al país governat per Angela Merkel i que registrarà un creixement econòmic sostingut durant els propers anys. Tot el contrari de l’Europa del Sud, incloent Andorra. Potser no hi ha relació entre aquests fets i Grècia o no és la relació que establia aquest jubilat grec. Però els fets hi són. No tothom està perdent amb la crisi, al contrari.

Mentrestant una bona part de la joventut i dels qui no són tan joves pensen en l’emigració o en una cada vegada més hipotètica sortida individual a la crisi. Tant a Grècia com aquí. L’exemple de Dimitris Christoulas no sembla que hagi inspirat massa als grecs ni tampoc als qui no ho som. I així anem fent en una societat desesperada on el suïcidi és una alternativa molt raonable ja que sabem que no els passarà res a la immensa majoria dels polítics corruptes o als mals gestors empresarials. I si veiem un Dimitris Christoulas a la Plaça del Poble pensarem que ja està bé, que total és un aturat o un pensionista que no cobrarà la seva pensió menys i que el més important és seguir sacrificant-nos perquè una minoria continuï al poder. Sense protestar i a poder ser somrient. I si es pren l’exemple de Dimitris Christoulas que es faci en la intimitat. I seguir refugiant-nos en la nostra vida privada, en l’amor en la parella o els fills o el valor de l’amistat. Però no rebelar-nos, ni tan sols mentalment, contra aquest ordre de coses..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *