Diàlegs amb el silenci interior

La darrera excusa en la meva recerca filosòfica ha estat la lectura d’ “El silenci en l’època del soroll” de l’explorador noruec Erland Kagge. El polifacètic editor-advocat-esportista explica com el silenci ha estat cada cop més present en la seva vida. El moment en què li va quedar més clar va ser quan va recórrer l’Antàrtida durant 50 dies i sense ràdio. Caminar i caminar per la neu era el seu gran objectiu i sense ningú amb qui dialogar més que amb ell mateix. Sense ningú amb qui queixar-se de l’extrem fred i del cansament. Segons assegura el més dur va ser haver de tornar a parlar amb la gent. Afirma que no li va donar, precisament, per practicar el ioga i la meditació i que aquestes pràctiques les ha dut a terme un cop va tornar a la seva casa a Oslo. Cada cop m’interessa més aquesta qüestió: com podem dialogar amb el silenci? Tornem per un moment a Kagge que recorda la famosa del filòsof francès Pascal que deia que els mals de la humanitat venen de no saber estat quiets asseguts en una habitació. Quelcom que ara que veig al meu entorn com quasi tothom està pendent del mòbil em sembla molt adient. Sí, no sabem estar sols amb nosaltres mateixos i els nostres pensaments.

Perquè com afirma Kagge en el seu llibre, havia de fer esforços ingents a l’Antàrtida per no perdre el seny. I és evident que no li ha passat només a ell. Recordo les primeres excursions al silenci que vaig dur a terme: quina por i quin esglai adonar-me de les múltiples facetes que amaga la meva personalitat!!! Però quan he perseverat me n’he adonat que les meves pors i els meus dimonis, i suposo que els dels altres també, no són tan greus ni tan destructors. També me n’he adonat que ajuda a calmar-nos i és terapèutic, com estar a la natura: ja sigui davant el mar o al bosc. Estem sols amb la natura i això ens pot espantar però també ens calma. He de dir que Kagge no és l’únic dels exploradors del silenci que he llegit darrerament. Puc parlar del sacerdot catòlic Pablo d’Ors amb la seva biografia del silenci, al qual vaig conèixer personalment o el científic nord-americà Sam Harris, que és un ateu molt espiritual. I ara tinc clar que he de tenir més diàlegs amb el silenci: sobretot el meu. Per calmar-me més i així intentar ajudar a calmar una miqueta més l’entorn. Propòsit complex, ho reconec, però pocs objectius millors se m’acudeixen.

2 comentaris

  1. Crec que l’hauríem d’incorporar més a les nostres vides per fer que aquestes estiguin més centrades i contribuir a centrar més a la resta del món.

  2. Bona terapia aquesta, amic Pere, per a coneixer-nos millor i superar moments durs, o no tant durs. El diàleg amb el silènci és un recurs que permet escoltar-nos i descubrir molts aspectes de la nostra personalitat. De fet, l’entenc com un alïat imprescindible per a caminar amb tot l’equilibri que necessitem per sentir-nos bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada