Segurament cap altre terme defineix tan bé les visions del món antitètiques que tenim els dos bàndols en conflicte. Connexió i desconnexió són dos mots que remeten al camp de la tecnologia, indolor per definició (encara que de sofriment en pot causar tant com qualsevol altre, i si no que ho preguntin als ciutadans balears, que s’acaben de quedar sense 3/24 per obra i gràcia tecnològica d’aquest govern neofranquista que pateixen, igual que prèviament els van fer als valencians). Són termes de la vida moderna per antonomàsia, fins al punt que un altre membre de la família ha creat un sentit figurat en el llenguatge juvenil, desconnectar, per descriure l’acció de ‘deixar de prestar atenció als grans’. Mirat així, segurament la vida moderna va començar als anys setanta, quan la sempre magnànima TVE es va empescar allò de la ‘desconnexió’ per cedir graciosament una estona diària de llengua vernacla als súbdits de Sant Cugat.
Deia, però, això de la visió antitètica. Perquè el parent històricament més conegut de la família (la qual deriva, en última instància, de nexus, ‘únió’) és annexió, un concepte molt en voga en política internacional fins les guerres mundials. Annexionar era l’eufemisme (no gaire eufèmic, tampoc) que es feia servir per dir ‘conquerir i apropiar-se per la força del territori d’algú altre’, i qui el va dur al seu màxim esplendor va ser el Tercer Reich. Aleshores ja estava mal vist, i precisament per això va esclatar la guerra gran, però abans havia estat un esport molt freqüent per part de les potències europees (només cal pensar en el colonialisme), i per això Castella va aconseguir l’imperi aquell on no es ponia mai el sol. La imatge és transparent, no?: els castellans se’ns van annexionar per la força de les armes, vessant tanta sang com calgués, i nosaltres ens limitem a desconnectar, gairebé com adolescents rebecs que es pensen que passant dels pares ja tenen el problema solucionat. Ves que no sigui aquesta la veritable revolució tecnològica: crear un Estat líquid en l’univers digital. Perquè de fet, i sense voler fer comparacions injustes, la veritat és que en el món real encara hi ha qui practica l’annexió per la via tradicional, tal com ens il·lustra el cas recentíssim de Crimea.
[M’hauria encantat estirar la metàfora annexiva fins a incloure els dos mots pintorescos que tanquen la família: heteronexual i homonexual. Però no n’he sabut, perquè es tracta de sengles conceptes pertanyents al camp de la gramàtica, i vés a saber quina bestiesa hauria sortit.]
