Mai abans en la Història de la Humanitat, les capacitats tècniques han estat tan potents i accessibles com en l’actualitat. El desenvolupament massiu d’Internet, a partir dels anys noranta, ha canviat profundament les formes de socialitzar, compartir i treballar. S’ha creat riquesa, totalment impensable, en llocs socialment i geogràficament dispersos. Tota aquesta riquesa però, no ha servit per evitar l’actual realitat d’una descomposició social, iniciada durant els darrers deu anys.

El benestar social ha deixat de ser un resultat creïble en les opcions dels partits polítics, siguin vells o nous. Totes les línies de contenció, han demostrat ser no vàlides per al comú de la gent. Entrem en un temps en el que cap promesa electoral podrà ser creguda, si no és capaç de demostrar que serveix perquè les noves i actuals generacions, es desenvolupin i visquin decentment mitjançant el treball.

La societat és cada vegada més desigual i fàcilment les diferències es tornen acumulatives. Qui perd un tren, queda sense destí. Als països més desenvolupats la classe mitjana ha redescobert la desocupació. Les noves generacions ni tan sols tenen accés al treball o, si el tenen, és tan precari que no els permet experimentar el significat real del que fan. El treball ha deixat de considerar-se el centre de l’acció col·lectiva, l’origen de l’autonomia personal i l’aportació de cadascú a la societat. En la cultura popular d’avui, el treball ha esdevingut un bé escàs, en vies extinció, generador d’una forta angoixa vital