Ens trobem davant d’una societat que ha perdut la brúixola i la carta de navegar. Existeixen situacions del tot inacceptables que cal, si més no, socialment denunciar.

En primer lloc l’afirmació que les properes generacions viuran pitjor que les precedents, en uns moments en els que el grau de formació escolar, és el més alt que mai s’havia donat. És del tot incomprensible, que en contra de totes les prediccions, aquesta millor preparació de la joventut, serveixi per nodrir les grans bosses de l’atur o per convertir-la en carn de canó de l’emigració forçosa, moltes vegades totalment negativa i fallida.
 
Seguidament la situació de la persones precàries, convertides en una nova classe social que ni pertany a la classe obrera, ni a la classe mitjana, ni a l’economia submergida. Persones que han esdevingut la primera classe social de masses en la història, que han anat perdent sistemàticament els drets socials conquerits pels ciutadans i que tot i cobrar quelcom per treballar, moltes vegades tenen que recórrer a la caritat pública per a sobreviure.

Finalment les residències geriàtriques com una solució per a la família, no acceptada per la majoria dels seus usuaris, que les consideren com una condemna, a ser aparcats en una presó forçosa, que es veuen obligats a haver d’acceptar, per no contrariar a la seva família. Residències àmpliament rebutjades i prohibides en molts països de la UE, per ser conceptualment perverses, al ser considerades com un clar atemptat contra la dignitat humana.