Delicte, o quasi

Deunostrosenyor premia la tenacitat i la constància, i avui us en daré una prova. Aquesta setmana, entre les quatre o cinc opcions que tenia per disseccionar (el procés no para mai de proporcionar material), al final em vaig decidir per delicte gràcies a aquest titular: “El jutge no veu delicte en la xiulada a l’himne d’Espanya”. No tant pel que té de notícia excepcional com per la paradoxa que, havent-se revelat finalment el Partit Popular com poc menys que una associació mafiosa, toqui parlar de delinqüència a conseqüència d’un acte d’expressió popular.
Però aparentment no va ser una tria gaire encertada, perquè, un cop feta la primera capbussada (el mot prové de delinquere), el repertori familiar no estava a l’altura del pintoresquisme del terme (ho dic per la dièresi de delinqüent i per la incertesa de pronúncia que crea l’infinitiu delinquir). Tot just una desena de derivats, el més exòtic dels quals és un derelicte (“Buc d’un vaixell abandonat surant entre dues aigües”) pràcticament reservat a l’ús poètic.
I de sobte, pam: el miracle. Mig amagat per allà, com una aparició, l’obsequi. El fòssil que fa saltar d’emoció l’arqueòleg, la sorpresa que dispara el cor de l’investigador: quasidelicte. Com? Ho tornes a llegir, no fos cas que es tractés d’un error. I no: quasidelicte. Per confirmar-ho, vas a una altra font, on descobreixes que aquest compost inaudit té tres compinxes més: quasicontracte (“Acte jurídic, lícit i voluntari, que no és regulat per cap convenció expressa però del qual resulten efectes i obligacions recíprocs equiparables als d’un contracte”), quasipossessió (“Possessió de drets reals diversos de la propietat” i quasiusdefruit (“Usdefruit de les coses consumibles, dels crèdits o dels drets”). Sembla un acudit, i de seguida se t’acut que això d’enganxar l’adverbi davant d’un mot es podria convertir en un joc: quasitaula, quasiximple, quasireferèndum… O davant d’una locució, que encara riurem més: quasimhocrec, quasimelafoto, quasijathofaràs…
Tanmateix, si els legisladors lingüístics (i el temps) només han sedimentat mitja dotzena de casos d’aquests (la física també en té un parell: quasicristall iquasipartícula), alguna raó hi deu haver. En el cas que ens ocupa, quasidelicte (“Acció o omissió que causa dany o perjudici per descuit, imprudència o imperícia”) descriu una situació molt freqüent en la convivència dels homes: no volia fer mal però n’he fet. Cosa que exclou rotundament la possibilitat d’encunyar un quasidretadecidir sotmès al quasitribunalconsitucional.
 

TOTES LES NOTÍCIES