Declaració d’inici del procés d’independència: un acte d’obediència al poble de Catalunya

Si heu notat que el títol del rodalmot és més llarg que de costum, l’enhorabona, l’heu encertada. Aquesta setmana han estat tan especial que bé es mereixia un article especial. De recapitulació. Al capdavall, no deixa de ser l’actualitat la que dicta els termes, i les conjuncions processuals ho han volgut així.
    De declaració en vam parlar ara fa un any i mig, arran d’una afirmació clarivident de López Burniol: “La DUI em sembla gairebé inevitable”. I he triat l’adjectiu a posta perquè precisament el que vam descobrir és que declaració emana de l’adjectiu clar, i aquí hi ha poques cabrioles a fer: qui declara és que vol deixar el concepte tan clar com es pugui.
    De procés ens van sorprendre dues coses. Una, que un terme tan comú i doncs tan polisèmic hagués acabat popularitzant aquest nou ús (reducció, no ho oblidem, de ‘procés sobiranista’); i dues, la procedència: del verb cedir (també té la seva gràcia que un dels parents sigui una altra paraula que els més abrandats ens llancen des de la trinxera enemiga, sedició).
    Independència no l’hem vist com a tal, i ja vaig explicar per què (és mot que ja existia i tenia molt de recorregut, no ha sorgit pas amb el procés; tot i que és veritat que ha reviscolat fort. Però ara que hi penso, sabeu què?, me la guardo per al dia de la veritat). Però sí que vam veure un fill seu molt peculiar, l’indepe, la qual cosa ens va fer pensar en la sorprenent inexistència del depe.
    Quant a obediència, curiosament qui vam conèixer fa uns quants mesos en va ser l’antònim,  per raons més que òbvies. De fet desobediència ha format part del paisatge polític d’ençà que els cupaires van aconseguir que s’incorporés al repertori d’altres partits menys revolucionaris. Però ara ha estat Romeva qui l’ha capgirada amb aquella frase del títol. Sigui com vulgui, l’important és que procedeix d’un verb amb tanta solera religiosa com oir. Obeir, amb els anys, es va acabar fent sinònim de creure (“Has de creure els pares” és un reny clàssic a la canalla), cosa que confirma que en l’obediència hi ha un component místic que, ni que sigui per una vegada, és d’agrair que emani del poble cap als mandataris i no pas al contrari.
    Finalment, el poble és l’únic que encara no hem tocat (i és una sorpresa fins i tot per a mi, que en sóc tan usuari. Del mot, vull dir). En vam conèixer un parent pròxim, plebs, a través de plebiscitari, però ens convé saber-ne molt més. La setmana entrant, doncs, despullarem (filològicament) el poble.

TOTES LES NOTÍCIES