La mestressa de la botiga atenia algú per telèfon i en un moment donat va dir: «Ara truco a magatzem i li dic el què». Les dues persones que assistíem a la conversa ens vam mirar, còmplices, perquè sabíem que ‘el magatzem’ no era sinó una taula i un empleat que hi havia més enllà, però en realitat allò que ens va fer dreçar les orelles va ser l’absència de l’article, com si sentint ‘truco a magatzem’ el client hagués de quedar més impressionat que si hagués dit ‘al magatzem’. Com si fos El Corte Inglés. L’article fa genèric, concreta, delimita; la preposició tota sola és més ambígua i deixa més espai a la imaginació.

Vaig recordar aquesta vella anècdota intranscendent la setmana passada, quan em van convidar als Lluïsos de Gràcia a fer un sermó. Perdó, als Lluïsos. Perdó, perdó, a Lluïsos. Perquè amb aquesta entitat secular (que per cert ara sota la presidència de l’històric Oriol Hosta branda una gojosa estelada al balcó de la plaça) passa com amb la vila italiana d’Ascoli, que té el privilegi d’una preposició diferent. Els italians diuen «Vado a Battipaglia» o «Vieni a Pistoia», però «Vado/Sono in Ascoli», no se sap per què. Els graciencs no diuen mai el sintagma ‘Lluïsos de Gràcia’ tot sencer perquè (encara que també existeixen els d’Horta, i ara no recordo si cap més) se sobreentén que ho són; i, anant encara més enllà, els socis de l’entitat ni tan sols diuen ‘els Lluïsos’ sinó directament sense article: «Vindràs a Lluïsos, dissabte ?», «Ens trobem a Lluïsos, va». És un d’aquells codis transmesos que serveixen perquè els membres d’un grup s’autoidentifiquin i alhora identifiquin els qui no en són (que de fet és una de les funcions primigènies de les llengües, però això ara ens duria massa lluny).

Partícules a part, entre les moltes coses que han renovat (i les que encara renovaran) en aquesta casa tan dinàmica és la històrica Des del nord, aquella revista d’informació lluïsenca que servidor recordava en blanc i negre i format quartilla, d’aire gairebé de fanzine, i que ara té un aspecte molt més lluent i, per descomptat, coloraines (tot i que a partir del present número només a la portada, com a conseqüència, ho endevineu?, sí, de les retallades).

La mala notícia, això sí, és que es veu que l’ús de la denominació tradicional de Gràcia com a ‘vila’ va de baixa. Malgrat l’elecció popular d’aquest terme per substituir el de l’antiga plaça de Rius i Taulet. Els noms oficials ja les tenen, aquestes coses.