El director i guionista David Trueba ha deixat una sensació estranya i ambivalent en el festival de Sant Sebastià després de presentar la seva pel·lícula ambientada en els anys seixanta en ple franquisme Vivir es fácil con los ojos cerrados. El títol de la pel·lícula respon a un tema de John Lennon, component dels Beatles, que vers 1966 comença a desmarcar-se del grup. L’homenatge a John Lennon va més enllà del títol i es referma en el fet del rodatge d’una pel·lícula de Richard Lester a Almeria amb la presència del músic com a actor i que serveix d’anècdota fundacional.
David Trueba construeix aleshores una història protagonitzada per un professor d’anglès, que ensenya aquesta matèria servint-se de les cançons dels Beatles, que es desplaça a Almeria per fer realitat el somni de conèixer al músic. La pel·lícula adquireix un format de road movie en què el professor recull a la carretera uns adolescents autoestopistes que viatgen separadament i que semblen escapar-se de casa. Aquest professor que copsa que els temps estan canviant, es converteix d’alguna manera en el generós protector d’ambdós joves en el trajecte iniciàtic al territori de western d’Almeria.
La primera impressió és la d’una comèdia nostàlgica, un viatge al passat carregat de simpatia i bones intencions, una història que exhala bonrotllisme i que es mostra positiva per complaure i agradar a un públic ampli servint-se, sobretot, d’un pletòric Javier Cámara fent de professor d’anglès. I, per la banda que ens toca, també es duu a terme una certa vindicació de la catalanitat com a oasi o refugi de la diferència a través del personatge de Ramon Fontserè instal•lat en el sud andalús.
Però, per altra banda, la pel·lícula deixa un pòsit amarg. Més enllà de les gràcies i l’encant del entranyable i encisador personatge del professor o de l’èxit de la seva fita, resta un asfixiant clima del franquisme dels anys seixanta fet a base d’òsties i mastegots, d’autoritat paterna inqüestionable, de ridícules pel·lícules amb Manolo Escobar fent de capellà somrient, d’intolerància envers els que es deixaven els cabells llargs o d’endarreriment econòmic.
Tots sabem que l’immobilisme del règim va canviar gradualment gràcies a un cert aperturisme amb l’arribada dels estrangers, els anys del desarrollisme amb la societat de consum o la influència evident de la música rock; però la pel·lícula fa evident uns anys d’obscuritat malgrat la pàtina de lluminositat que irradia la pel·lícula. Potser per això ressona i colpeix el crit de Help, un clam d’ajuda i un tribut a la música alliberadora dels Beatles.
