El pobre David, restaurador petit i il·lusionat, sortit d’una FP que li prometia un Eldorado en quatre dies, que ha començat amb un establiment modest i intenta obrir-se camí en la jungla de les cròniques gastronòmiques tot lluitant, creu, contra els poderosos Goliats detentors d’estrelles, no acaba d’adonar-se que té la fona mal dirigida. Perquè, en el fons, tan ell com el gegant estan lluitant contra uns enemics encara més grans que ells. Uns enemics que tenen nom. Hisenda i les grans industries d’aliments precuinats.

Quan Sergi Arola clama contra el tancament del seu local Gastro, de Madrid, per deutes reconeguts i en vies de pagament amb la seguretat social, el que fa és reclamar la necessària justícia que no hauria de permetre que ningú escapés a les seves obligacions. Encara que sigui un club de futbol o una estrella mediàtica. I que aquestes fossin iguals per tothom. Fins i tot pels casinos.

La lluita contra el segon enemic és molt més difícil. Perquè tant el pobre David com tots i cadascun dels gegants creuen que competeixen entre ells, disputant-se el favor del client, amb la qualitat. Però aquesta clientela, l’immensa majoria de la gent, el que busca és preu. Alguns gegants ja ho han detectat i, ells que poden, han diversificat les fonts d’ingressos recorrent a les segones o terceres marques del seu establiment o a col·laboracions amb el veritable enemic. La marca que treu al mercat el plat preparat pel cuiner i llest per passar del congelador al plat.

Però, al pobre David, encara ple d’il·lusions i afany de lluita, que li queda? Que pot fer contra el producte pret-a-porter que, a més de ser cuinat industrialment, es promociona a bombo i plateret i a uns preus sense competència per qui té el paladar enrajolat?

El compositor o el director de cinema ja saben que és perdre aquesta lluita desigual. Els escriptors i llibreters ho estan començant a tastar en la seva pròpia carn. Per quan els restauradors? Perquè la bombolla gastronòmica sembla que ja ha començat a esclatar.