De tant en tant m’agrada anar a una platja en concret, la de la població catalana de Cunit, on m’he criat. Es podria dir que és un dels meus paradisos o refugis i em quedo mirant i observant la mar. Si ens posessim filosòfics diria que és una forma de meditació però no ho faré. Parlaré d’una manera més terrenal i concreta. Aquella estona de solitud humana (el darrer cop vaig anar acompanyat del gos de la meva germana) sembla servir-me per carregar les piles. I les meves reflexions es veuen enriquides i matisades. De vegades me n’adono de quants errors i imperfeccions he comès i d’altres quantes coses puc agraïr haver tingut o fer. Sovint el primer, perquè he d’enganyar. I aquesta darrera vegada, que va ser ahir, la reflexió era més pertinent ja que feia una mena de balanç del que ha estat i pot ser la meva existència. Sóc un home de mitjana edat, de 44 anys, que no s’ha casat mai i no ha tingut fills. En el fons del meu interior ho veig com una derrota perquè sento que hauria d’haver contribuït a l’espècie amb més fills i hauria d’haver gaudit més de l’amor en parella. Però no vaig saber i ara estic aquí. També és cert que més val sol que mal acompanyat i que m’he estalviat molts problemes que altres han tingut. Visc en un estat que no és el meu (Andorra) i de vegades el sento com a casa meva i altres vull tornar a casa i quan ho ha fet ja no em sento… sí, com a casa. D’on sóc? Hi ha un conflicte territorial que afecta bona part de la meva societat d’origen entre els qui aspiren a una Catalunya independent i els qui la prefereixen unida a Espanya. I jo no vull elegir entre la mama i el papa. I parlant de la mama i el papa de veritat aquests són vius però fins quan? Què m’unirà a la resta de la meva família quan faltin? Com ho soportaré?
Durant molt de temps he cregut en els efectes balsàmics de l’amistat. Després em vaig passar a sentir traït i desconfiat i ara reconec que no es pot anar d’un extrem a un altre i que la veritat és un terme mitjà però…costa de païr. Igualment em passa amb la ideologia. El 12 de setembre del 1984 vaig decidir que era independentista català, revolucionari i socialista. Doncs bé, es podria dir que el 12 de setembre del 1994 el meu independentisme català s’havia esvaït: vaig concloure que era una resposta massa simple a la complexitat. El 12 de setembre del 2004 ja no era revolucionari: em vaig adonar que la societat canvia inevitablement i que els canvis molt bruscos, les revolucionaris, sovint són inevitables però sempre són dolorosos i més val evitar-los. Vaig concloure que la revolució era una resposta massa simple a la complexitat. I el 12 de setembre del 2014 ja no era socialista. L’estat del benestar és un gran invent que hem de preservar i mantenir però en l’època de la globalització econòmica s’ha de transformar molt i abarcar tot el món ja que si no és així és impossible que sobrevisqui. Com es pot fer? Bona pregunta que encara intento respondre. Vaig concloure que el socialisme era una resposta massa simple a la complexitat. I mirant el mar en calma me n’adono que totes les respostes són massa simples davant la complexitat de la vida però malgrat tot vull fruir-los i exprémer-los. I desitjo, sabent que no ho aconseguiré ni és bo que ho aconsegueixi, que aquest cúmul de contradiccions i somnis mig mal païts i realitzats que sóc jo trobarà algun dia al seu interior la seva mar en calma. Mentrestant, de tant en tant la miro perquè sóc feble i necessito transcendir-la i quan ho faig sóc fort.
2014-11-11
Bon dia! Molt bon article! Gràcies per compartir.