Un dels evidents genis científics de la història és Darwin, amb la teoria de l’evolució. Però hem de tenir en compte que era un producte del seu temps i que bona part de la seva genial teoria està basada en la lectura de Malthus. Aquest ara oblidat pensador anglès assegurava que si la població humana creixia hi hauria famines i guerres. No se li passava pel cap, sembla ser, que pot haver una millor redistribució dels recursos per la via política o que pot haver un increment de la productivitat que faci que aquest problema s’ajorni (que és el que finalment va passar). Doncs bé, Darwin creia que la realitat de les espècies era malthusiana: sobreviure o morir. No se’l pot culpar a ell (un liberal progressista agnòstic) de la manera en què va ser utilitzada la seva teoria. Ja es sap: els rics ho són perquè s’ho mereixen i hi ha races (la blanca, naturalment), que són superiors a les altres. Aquesta lectura bastarda va ser la que van fer alguns dels seus seguidors per legitimar l’imperialisme i el capitalisme més primitiu. I no sé perquè recordo una sèrie de ciència-ficció dels 90 on hi ha una guerra entre dos espècies avançadíssimes a l’univers: els vorlon i les serps que aniden a Zahadun. Però no competeixen pel poder sinó per la millor manera d’ajudar a les altres espècies menys avançades com els humans a progressar. Pels vorlon  el més important és la cooperació i per les serps és de la lluita i el conflicte d’on sorgeix el progrés. Al final de la sèrie les dues races decideixen deixar en pau als altres sers i que prosperin, si poden, ells solets, sense ajut.

I he fet aquesta digressió per explicar que la vida a la Terra no està definida com podrien entendre alguns darwinistes per la competència salvatge, però tampoc per la cooperació com pensaven els anarquistes. Sinó per una barreja de tots dos elements. Anem a posar un exemple interessant. Tothom podria dir que les guerres és l’exemple perfecte del conflicte entre els humans però això no és exactament cert. Perquè quan hi ha dos bàndols que lluiten entre ells és perquè estan prou unificats i disciplinats per arriscar les seves vides per una causa. És a dir, cooperen entre ells per barallar-se amb altres. De fet, si ens posem més filosòfics: no és això el que ens passa als humans individualment? Avui m’ha costat molt aixecar-me del llit per anar a treballar perquè la meva mandra no tenia ganes de sortir del llit. Però el meu sentit més vitalista i pràctic ha cooperat amb la mandra i li ha promès que podrà descansar molt i molt més el dia de festa. Sí, ho sé, és un exemple banal. Però precisament per això ho explico. Individualment som una barreja d’elements que cooperen entre ells però també que entren en conflicte. I el mateix passa amb les famílies, les organitzacions i les nacions. No crec que hi hagi un final al conflicte perpetu i que hi hagi mai una cooperació sense final, sense esquerdes. Però saber-ho ja és molt: ja és tenir un diagnòstic realista i mitjanament encertat del que és la nostra vida i això pot ajudar-nos molt: ja sigui per cooperar amb els nostres millors instints o amb els altres…o per saber que és inevitable determinat conflicte.