Darrer crit d’esperança enmig del camí

En aquest darrer article de l’any que ja s’acaba, us vull convidar a  fer un esforç més en favor de la tolerància, el respecte i l’amistat, posant la vista en una societat renovada que remi en el mateix sentit, on es puguin mantenir pensaments, gustos i creences diferents, però en la que no regnin les imposicions ni les lluites, sempre absurdes, per defensar-los.

Ningú som posseïdors de la veritat absoluta, perquè no existeix, de la mateixa manera que no existeix tampoc el bé o el mal, ja que tot depèn del punt de vista des del que es miri, ni el millor o el pitjor pel mateix motiu.

Aquest any, en que es commemora el centenari de la treva Nadalenca entre alemanys i aliats, durant la nit de Nadal del 1914, i que hem pogut veure als diferents mitjans de comunicació i en la recreació feta per l’anunci d’una marca de galetes, continuen igual d’enfrontats els sectors més radicals de les aficions, amb el trist balanç de morts i ferits que tots ja coneixem, i no parlo només d’Espanya i Catalunya, sinó també de la resta del món, com el mort d’aquesta setmana a l’Argentina.

Els mateixos mitjans de comunicació també s’hi haurien d’afegir a aquest crit d’esperança… o d’auxili, perquè moltes vegades són els mateixos que s’encarreguen d’alçar la veu en contra d’altres clubs o jugadors, d’aixecar polseguera i fer acusacions amb l’única esperança de vendre més exemplars i,  malauradament, el que aconsegueixen és incitar a l’odi, un odi que moltes vegades acaba en violència.

Perquè sempre ens hem de creure que el que ens agrada a nosaltres ha d’agradar a tothom? És que no hi ha colors i formes diferents?

Per què sempre pensem que el que fem nosaltres és el que està bé, o que ho fem millor que els altres?  Crec que aquesta és fàcil de respondre, doncs sempre he pensat que si vols que una cosa estigui ben feta, fes-te-la tu mateix, però no perquè ho hagis de fer millor que qualsevol altre, sinó perquè ho faràs al teu gust, com a tu t’agrada i com tu penses que està bé i, per tant, el resultat serà el desitjat, mentre que si ho fa qualsevol altre persona, tot i que realment pugui estar millor, no ho sabrem veure perquè distarà del que esperem.

Us deixo un poema d’Antonio Machado que m’ha semblat que també el podem interpretar en aquest mateix sentit, en el de mirar endavant, cap a un 2015 en que tots puguem gaudir del futbol que tant ens agrada, parlar de les tàctiques dels uns i dels altres, de jugades concretes, en que puguem felicitar als rivals pel seu bon joc i en el que puguem gaudir de la companyia de les altres aficions en qualsevol lloc i moment per gaudir de l’esport tots junts, però sense oblidar mai al que ens porta no fer-ho.

Caminante, son tus huellas el camino, y nada más;

caminante, no hay camino: se hace camino al andar.

Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,sino estelas en la mar.

Culers, Periquitus, Matalassers, Merengues, Lleons, Ches, Vermellons, Txuri-urdin, Manyos, Arlequinats… per a tots vosaltres i tots els que no cito per manca d’espai o desconeixença del nom de les vostres aficions:

FELIÇ ANY NOU!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.