metalhead

Aquest passat cap de setmana es posava oficialment punt i final al D’A 2014-Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona amb la multitudinària projecció el dissabte 3 de maig de 10.000 Km de Carlos Marqués-Marcet, pel·lícula triomfadora en el recent Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, i l’exhibició de les darreres pel·lícules de la programació el diumenge 4 de maig.

El D’A 2014 ha contribuït un any més a donar visibilitat a un prolífic i extens cinema agrupat sota el paraigües d’allò que anomenem cinema d’autor. Un cinema que malauradament sovint es perd en l’inescrutable camí de la distribució i que no hi ha manera humana de que arribi a les nostres sales. I el D’A compleix amb escreix amb aquesta funció d’intermediació entre un espectador àvid d’un cinema de caire independent i arriscat i aquest cinema premiat i reconegut sovint en els millors festivals del món.

Enmig d’una acurada selecció de títols repartits en diferents seccions, cal destacar en l’apartat principal “Direccions” alguns títols ben recomanables d’autors internacionals de referència. La delegació oriental ha estat una de les més ben rebudes en el festival gràcies a dues propostes ben oposades que han arribat de la mà de directors consagrats, com el taiwanès Tsai Ming-Liang amb Stray dogs i el sud-coreà Hong Sang-Soo amb Our Sunhi.

Imatges fixades de la desolació

Stray dogs és un extraordinari compendi dels temes i l’estil de Tsai Ming-Liang. El taiwanès desplega una personal poètica de la desolació a través del retrat desordenat d’un matrimoni trencat que sobreviu com pot amb els seus fills enmig de la indigència. Ens retrobem amb els seus habituals plans-seqüència de llarga durada, que conformen una fascinant estètica de la contemplació i la lentitud, i la seva insistència en elements dramàtics com una pluja insistent que atorga caràcter asfixiant a la trista història. Un cinema de la pèrdua, de la derrota, del fracàs, que privilegia entorns degradats i enrunats. Recalca la llar ennegrida com a perfecta exponent de la imminent caiguda, de la separació de la parella, en què les esberles en una paret escrostonada per les humitats i la degradació s’erigeixen com a metàfora de les ferides obertes de la parella.

Entre copes

Mentre que Our Sunhi és un desinhibit i despreocupat cant a les vicissituds de l’amor entre una graduada en cinema i tres homes de l’escola de cinema. La pel·lícula manté l’habitual esperit juganer del seu director a través dels encontres i desencontres dels tres personatges masculins absolutament rendits als encant d’una estudiant. Una divertida ronda romàntica feta d’aparellaments sovint al voltant d’una taula on els protagonistes beuen cervesa i soju i xerren pels descosits tot fent tentines. Una successió d’escenes on sembla predominar l’atzar i la casualitat per refermar la inconstància i la fragilitat de l’amor. I tot enmig d’una realització despreocupada o descuidada, que prescindeix de tota normativa audiovisual, duent a terme bromes de realització com reenquadraments sense cap finalitat dramàtica imitant l’ús dels zooms.

La fúria gelada

En la secció “Direccions” cal subratllar també un parell de films nòrdics que han desvetllat el nostre interès. Metalhead de l’islandès Ragnar Bragason és un potent melodrama familiar construït sobra l’absència d’un germà mort en un accident agrícola. Aquest fet traumàtic marca de per vida a la seva germana, incapaç d’abandonar l’aïllada granja, però també sumeix en la pena als propis pares convertits en pàl·lides ombres del que eren. L’habitació del fill intocada esdevé el record present i inesborrable d’una ferida que no hi ha manera de cicatritzar. La germana canalitza la ira i l’enuig per la pèrdua del germà a través de la música heavy metal, i que tan agradava al desaparegut. Les notes ferotges de la guitarra i els esgarips vocals d’aquesta jove es converteixen en la metàfora perfecta d’aquest dolor insuportable i de la seva impotència per sobreposar-se.

Visions de l’apocalipsi

La pel·lícula finesa Concrete night de Pirjo Honkasalo és una malaltissa cinta fotografiada en un obscur i expressionista blanc i negre protagonitzada per un solitari jove en l’extraradi d’Helsinki que viu massa supeditat a la influència de les visions catastrofistes i sentències del seu problemàtic germà gran, convicte alcohòlic en llibertat provisional. Una pel·lícula d’atmosferes surrealistes, que es diria que es mou entre la vigília i el malson, amb un inici oníric absolutament fascinant. Una pel·lícula atapeïda, irrespirable, que sembla bascular entre el terror generat per una psicopatia juvenil, la crònica social en un entorn familiar desestructurat al llindar de la marginalitat i el thriller psicològic més negre i fatalista.

Dietari íntim i personal

El cineasta portuguès Joaquim Pinto – productor dels films de J. C. MOnteiro i responsable de so de films de directors europeus com el seu compatriota Manoel de Oliveira o el xilè-francès Raoul Ruiz – ha rodat el vídeo-dietari E agora? Lembra-me protagonitzat per ell mateix. En aquest diari íntim es relata, bàsicament, el llarg procés de tractament sanitari per la seva afectació del VHC, al costat del seu marit, al qual es sotmetrà a l’Espanya d’un triomfador Mariano Rajoy que inaugurava una nova era de recessió i retallades. Aquest dietari és un proteic i ric document audiovisual narrat en primera persona que transcendeix el cronològic i simple relat d’un tractament mèdic per un pacient per obrir-se a nous espais i racons de la seva vida. Un conjunt impressionista fet de moments, de fragments, de reflexions, de divagacions, de records, de visions. Un retrat intermitent i inconstant d’un malalt crònic fet a base de salts temporals, de ruptures de to, entre la naturalitat del registre i la subjectivitat i la llibertat creativa.

Premis

El Premi del Públic atorgat per votació popular en tots els films de les diverses seccions ha recaigut en la producció documental catalana Sobre la marxa del debutant Jordi Morató dins l’apartat “Un impuls col•lectiu”. Aquest llargmetratge de caire documental, fruit de la tasca conjunta entre la UPF i la productora d’Isaki Lacuesta, és el retrat d’una figura extraordinària, Garell, que construeix edificis impossibles en plena natura al marge del món, per protegir-se de la societat que l’envolta.
D’altra banda, el Premi de la Crítica al Nou Talent es va concedir a la pel·lícula francesa Mouton, dins la secció “Talents”, dirigida a quatre mans pels debutants Marianne Pistone i Gilles Deroo. Mouton és el sobrenom del protagonista d’aquesta cinta ambientada en una zona costera francesa fora de temporada turística que, segons el jurat, està dotada “d’una estructura poètica i enigmàtica”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada