Culpa de qui?

La casualitat ha volgut que el mateix dia que el Servei Català de Trànsit em fa arribar una multa per circular a dinou quilòmetres per hora més dels permesos, sento per la ràdio un anunci de la Generalitat que diu «Separar bé els residus és la nostra responsabilitat». Potser les vostres pobres oïdes anestesiades per anys i panys de burocratès no hauran detectat res d’estrany en aquesta frase. Fem una prova, va: què us sona malament a la frase «No és la meva culpa». No res? Segur? Intenteu recordar una situació de quan éreu petits, per exemple el clàssic vidre trencat d’una pilotada, i la mare, o el profe, que us estiren de l’orella mentre vosaltres crideu… Què crideu ? «No, no ha estat la meva culpa!»? No, el que dèieu era «No, no ha estat culpa meva». De la mateixa manera, l’enunciat correcte de la frase de l’anunci hauria de ser «Separar bé els residus és responsabilitat nostra».

Agafat així pot semblar ben poca cosa, una minúcia. Un perepunyetisme sintàctic sense gens d’importància. I potser ho seria si no fos que les catanyolades als espots televisius i radiofònics ja comencen a ser legió. No fa gaires mesos hi va haver enceses denúncies per aquell altre on un personatge en lloava un altre dient-li que anava «fet un pinzell», que és un calc de ‘ir hecho un pincel’. I com aquests, a cabassos. La pega, però, és que les queixes dels professionals sempre acaben caient en sac foradat. I així, l’administració pública pot recórrer a la sanció econòmica com a càstig contra algú que ha practicat una conducta de risc (posar en perill la vida d’algun altre possible conductor que vingués de cara) mentre que, contràriament, ningú té manera de punir aquesta mateixa administració quan està posant en perill la llengua no pas d’uns quants administrats sinó de tots. Perquè jo com puc evitar que els meus fills sentin aquest o qualsevol altre dels molts anuncis guerxos que, a sobre, em fan pagar ? Ja em puc escarrassar a ensenyar-los a parlar com déu mana, a casa, a còpia d’esforços i segurament d’enrabiades, que qualsevol dia vindran i em diran: no, això està bé que ho he sentit en un anunci de la Gene.

Ara que ja ens hem conscienciat que el planeta està en perill i que les conductes insolidàries ens fan mal a tots, comença a ser hora que ens fiquem al cap que la llengua és alguna cosa més que un mer vehicle de comunicació. No fos cas que acabéssim circulant a vuitanta per hora però muts per sempre més.

Per Pau Vidal / ACPG – Redacció