Com va la vida per la cuina? Espero que hi destineu moltes hores i que xaleu de valent fent les vostres receptes.

Per a l’article que us porto us proposo que fem pop amb un parmentier especial. És a dir, que no ens limitarem a fer un vulgar puré o una crema de patates, sinó que li intentarem donar la categoria d’excel·lent. Fins i tot, és més que possible que el nostre parmentier li robi un xic de protagonisme a l’actor principal del plat: el pop.

D’entrada ja us aviso que el pop el vaig comprar ja cuit i tan sols m’interessaven un parell de les seves potes. Bé, crec que n’hi hem de dir braços. Si no voleu complicar-vos massa la vida, adquirir-lo cuit, és una bona opció.

I quan em vaig posar a la cuina se’m va presentar el dubte de si el feia “a la gallega” o bé optava per innovar”. Doncs, vaig escollir la segona opció.

Després de pensar i repensar vaig concloure que cuinaria els dos braços sencers i que, per tant, no els tallaria en rodanxes com es fa “a la gallega”. I també tenia claríssim que em centraria en l’acompanyament, o sigui, el parmentier.

Respecte al pop, cap secret. Feu-lo a la planxa, al grill o si teniu la gran sort de poder-lo fer a la brasa, millor. Ei! Encara que estigui cuit (es pot consumir així) recomano de passar-lo una miqueta a la planxa o brasa perquè potenciï el seu sabor. Així és força més gustós que si el mengem només cuit.

Per tant, d’una banda, els braços del pop, sencers i els donem un punt de foc fort. I, de l’altra, ens posem mans a l’obra amb l’acompanyament. Per a elaborar-lo vaig posar unes patates amb pell al micro (les prefereixo a bullides). Tot seguit les vaig introduir a bocins i ben calentes en un gran recipient per a minipimer. A continuació hi vaig afegir un ou (en podeu posar dos) i també mitja dent d’all crua picada més aviat petita.

Vaig seguir posant un bon polsim de pebre vermell dolç i un altre de pebre vermell picant (el famós “pimentón”, vaja). I amb tots aquests ingredients a dins vaig començar a afegir-hi rajolins d’oli d’oliva verge extra mentre, simultàniament, anava passant el minipimer i trobant aquella textura que realment m’interessava.

Comprovareu en aquest pas que la textura, de sortida, és força densa, espessa i per això heu d’anar jugant amb l’oli. Per a que us resulti més líquid (no ho recomano massa) també hi podríeu tirar 3 o 4 cullerades soperes de brou de peix. Jo no ho vaig fer, però, no vol dir que un dia ho provi per comparar-ne els resultats.

I ja ho tindríem. És important que, tant el pop, com el parmentier es serveixin amb una temperatura correcta. Aquest plat, millor calent.

No obstant, val a dir que em va sobrar parmentier i el vaig guardar a la nevera. Per sorpresa meva, quan el volia reaprofitar al cap d’un parell de dies, el vaig provar en fred i va ser al·lucinant. Sense voler també havia descobert com una mena d’hummus que es podia menjar perfectament en fred.

I fins aquí la recepta del pop. Parlant de pop… La meva dona m’ho diu sovint que semblo un pop. No sé perquè serà. En fi… Fins a la propera.