Patata atonyinada

Ramon Font
Ramon Font, gastrònom

El primer que us he de dir és que el nom de la recepta se’m va ocórrer mentre l’estava elaborant. Era massa fàcil posar-li amanida de patata i ja està. No em resignava i donant-li tombs, al final, vaig optar per batejar el plat com a patata atonyinada. Per què, doncs, per dos motius. Un, perquè la patata quan la cous amb pell (bullida o al micro) queda tova, tota arrugada i sembla que l’hagin estomacat, la pobra. I, l’altra, i potser més adient, perquè damunt de la patata hi va un bon grapat de tonyina i, d’aquí, posar-li patata atonyinada.

Anècdotes a banda, feia temps que a casa ens venia de gust menjar patata, però, diferent a com la consumim habitualment: fregides, estofades… I, a més, com que freda també és molt bona, doncs, havíem de pensar com la faríem. I, en consens, vam acordar que crearíem un plat, en el qual, la patata i la tonyina, esdevinguessin els productes estrella.

Ja ens veieu coent les patates (amb pell) amb el microones. Eren de mida mitjana, tirant a grandetes. Això s’explica perquè, després, les volíem tallar en rodanxes per a la seva presentació en una safata. Total, patates cuites i refredades amb aigua freda. I, a continuació, tallades a rodanxes, amb cura, perquè no es trenquessin.

Val a dir que, abans de posar els talls de patata a la safata, al fons del recipient hi vam col·locar un “llit” de barreja d’enciams. Hi quedava bé estèticament i, a més, aportaria un plus al plat. Damunt de la patata vam afegir-hi unes tires de pebrot del piquillo. Que bones són aquestes conserves i com de bé van a la cuina per a elaborar mil i una creacions gastronòmiques. El pebrot va contribuir a donar-hi un toc “xulo”, un color viu que ressaltava molt.

Allò era com bastir un castell, vinga anar afegint volum i alçada. Ho dic perquè a sobre de cada rodanxa de patata i de les tires de pebrot del piquillo vaig incorporar-hi una bona quantitat de molles de tonyina (la veritat és que era bonítol) i, tot seguit, vaig escampar per tota la safata una pluja de blat de moro cuit, d’aquell que aporta un toc dolç i vistós pel seu to groguenc. No us puc enganyar, la patata atonyinada, amb tots els ingredients que hi intervenien, estava convertint-se en una recepta que, almenys jo, trobava espectacular i que prometia molt a l’hora de fotre-li queixalada.

Només va quedar posar-hi la cirereta. Bé! Cirereta, no! Vaig pensar que unes quantes olives, de to fosquet i amb un regust d’all podrien aportar una vivacitat i un sabor interessant a aquella amanida contundent que havia improvisat. Ah! Que no se m’oblidi, damunt de les rodanxes de patata i la tonyina que hi havia a sobre, també hi vaig col·locar uns filets d’anxova. Les anxoves són una de les meves debilitats, m’encanten. Les anxoves només? Millor deixar-ho estar perquè són molt poques les coses que no em fan gaudir mentre les cuino i les menjo. Que hi farem, soc un fartot.

Total, ara ja us he explicat com van sorgir aquestes patates atonyinades, unes patates que amb l’ajut de la resta d’ingredients, van configurar un plat extraordinari, complet, vistós… Us proposo que proveu de fer-lo i, si ho preferiu, adapteu-lo segons creieu convenient. En això està la gràcia, en ser creatius, en innovar.

Doncs, apa! Fogons en marxa, tots a cuinar i a xalar s’ha dit. Fins al proper article.