Cuina Fàcil: Favetada de gitano (La gran desconeguda)

Ramon Font
Ramon Font, gastrònom

Vagi per endavant que el nom en sí mai m’ha entusiasmat, tot al contrari d’aquest menjar que sí que el trobo divertit i té un caràcter festiu, molt similar al de la calçotada. Puc interpretar el per què del seu nom, però, això de barrejar àpats amb determinats col·lectius, que mereixen tot el meu respecte, no em convenç.

Sé que no és l’entrada més adient per a un article on el que volem és passar-ho bé. Per tant, anem a allò que tan ens agrada, que és endrapar i beure bé.

La favetada de gitano és una menja que encara conserven determinades contrades del nostre territori. I, val a dir, que la seva temporada és aquella quan les faves ja arriben al final de la campanya, comencen a ser considerablement grans i ja no ens interessen per als guisats perquè han esdevingut farinoses, una mica dures i, per tant, han deixat de ser tendres com a nosaltres ens agraden.

Així que, arribats al final de temporada, proveïu-vos d’un bon nombre de baines de faves. Us recomano d’encarregar-les uns dies abans a la vostra verduleria de confiança, la del barri, i expliqueu-li al dependent o dependenta per a quina finalitat les voleu.

previous arrow
next arrow
previous arrownext arrow
Slider

 

Arribats al dia de fer la favetada haureu de tenir trossos de fil ferro, ni massa prims, ni massa gruixuts. És a dir, que tingui flexibilitat i es pugui manipular bé. A partir d’aquí haureu d’anar enfilant les baines, per un dels seus extrems, amb el fil ferro. No passa res si claveu alguna de les faves que hi ha dins de la baina. Però, això sí, sigueu curosos en fer aquesta tasca perquè les baines són fràgils i se us poden esquinçar i les acabareu perdent pel mig de les flames.

Un cop realitzat el treball manual d’enfilar les baines serà el moment d’agafar aquesta mena de collaret que ens haurà sortit i introduir-lo dins del foc. Ha de ser un foc més aviat viu, com si féssiu una calçotada. Sabreu que les faves estan fetes quan les baines estiguin ben emmascarades i, alguna d’elles, comenci a obrir-se. Aleshores, no badeu i retireu-ho del foc i repetiu l’acció amb un altre dels collarets de baines que haureu fet prèviament. I així, segons la quantitat que en vulgueu menjar.

Un cop a taula encara ens emmascararem més les mans. Bàsicament perquè si volem menjar les faves estem obligats a obrir les baines que s’hauran socarrimat amb les flames. Les mans ens quedaran negres, com quan hem menjat una calçotada (sense guants, eh!).

Però, alerta! Abans d’aquest procés caldrà haver fet una salsa a la qual hi sucarem les faves. La salsa que s’hi sol acompanyar és la barreja de tomàquet escalivat que triturarem amb una forquilla i all i oli del casolà. Tot ben barrejat fins que quedi el més homogeni possible. Amb la salsa a taula, proveïu-vos dels típics bastonets de fer broquetes (millor si són metàl·lics) i comenceu a punxar-hi unes quantes faves. Entre 4 i 6 de cop estarà bé.

I poc més secrets hi ha. Veure que les faves, tant perquè és final de temporada, com perquè no han tingut una cocció com quan les fem a la catalana, tindran una textura consistent, un xic dures, però, això és del tot normal. Suqueu-les bé dins la salsa i procureu-vos un bon porró de vi amb el broc gros. Segur que aquest àpat, en família o amb amics, us farà xalar de valent.

I, el darrer consell, seria d’acabar la jornada gastronòmica amb quelcom que afavoreixi la digestió. Uns trien un remei tipus Àlmax, altres prefereixen un gin tònic. Jo, per si no ho sabíeu, soc dels segons. Bon profit!