Crònica Festival de Sitges 2013

only-godClasse magistral de Winding Refn al Sitges’2013 amb Only God Forgives

 Francament, ben malament ho tenia el director danès per intentar sorprendre a l’espectador després de la idolatrada Drive i de l’entronització del nou prototip de mascle de la mà de la ferotgia vulnerable que encomanava el seu actor fetitxe Ryan Gosling. Després d’una cert desconcert provocat en la seva primera estrena al passat festival de Cannes, en què molta gent esperava un segon Drive i es va endur alguna desil·lusió, les coses comencen a posar-se al seu lloc.

I és que Winding Refn imposa el seu magisteri amb un proposta desmesurada de format operístic i recolzat en una brutal tragèdia de mares possessives i fills rebutjats que només pot acabar amb una catarsi sagnant i salvatge. Only God forgives és un fastuós espectacle visual amb una realització solemne per explicar a base d’imatges superestilitzades una dantesca trama de cinema negre i criminal amb assassinats i venjances d’una virulència incòmode, a estones el•líptica i d’altres d’una crueltat feridora.

Però el resultat és senzillament aclaparador per l’exhibició d’una posada en escena saturada i barroca, en el llindar de la petulància i l’ostentació, però de provada eficiència gràcies a la seva exacerbada plasticitat i bella sensualitat. I és que la manera com està mostrada gràficament aquesta història aconsegueix arrossegar-nos. El to de pel•lícula suspesa, de relat entrevist, oníric i al•lucinat, converteix la pel·lícula en una experiència en trànsit. Podríem entendre que l’artificiositat de l’embolcall no s’ajusta a la simplicitat i elementalitat d’una història ben malaltissa, però el grau de fascinació que emet el retrat d’aquest submón violent de sàdics policies i nocius vincles de sang és incontestable.

La vistositat buida de la histèrica L’étrange couleur des larmes de ton corps

Molts en retret a Only god forgives un pretès esteticisme buit, però on verdaderament es posa de manifest la gratuïtat i l’efectisme d’un esteticisme inoperant i histèric és en la pel•lícula L’étrange couleur des larmes de ton corps dels belgues Hélène Cattet i Bruno Forzani. Amb aquest títol tan poètic tots esperàvem el pessic en la pell del lirisme o la bellesa que prometia una història tortuosa amb dona desapareguda en un luxós edifici modernista – que fa de casa encantada o embruixada -, buscada desesperadament pel seu marit quan torna a casa després d’un viatge.

La pretesa sensibilitat s’esvaeix instantàniament davant d’un film cridaner i descontrolat en què una pretès univers fantàstic recolzat en un emfàtic treball sonor pretesament hipnòtic ens hauria d’acotxar en la incomoditat i el neguit. Està clar que un dels referents estètics del tàndem belga és el giallo italià amb la seva saturació cromàtica de colors calidoscòpics, elevat component eròtic i històries truculentes i al·lucinades, però el resultat final és que els trets estilístics més destacats d’aquest gènere són passats per la centrifugadora i sotmesos al pedal d’una velocitat turbo que deixen a l’espectador al llindar de l’atac de nervis. Una exuberància atordidora i una banda de so eixordadora per encomanar el no res.

La conya arriba de la mà d’uns policies destralers a Wrong cops

Si en els anys del cinema burlesc existien uns incompetents agents de l’ordre que eren objecte de riota general pels seus disbarats basats en l’humor físic i destructiu de les trompades com a marca de fàbrica en la factoria Mack Sennet i els seus Keystone cops, el francès Quentin Dupieux reviu els mateixos preceptes però sota l’humor de l’absurd i el surrealisme en una colla de sapastres policies a Wrong cops.

Dupieux va destacar a Sitges amb un exercici divertit i esbojarrat sobre un pneumàtic assassí, Rubber (2010) i la seva rauxa sarcàstica es va prolongar en el mateix Sitges l’any passat amb una altre divertiment delirant com Wrong. Ara ens presenta una banda de policies avorrits i desganats en una ciutat nord-americana on no passa res i que per distreure’s es dediquen a fer de traficants de drogues camuflada en rates mortes, composar música electrònica o donar via lliure a alguna perversió sexual. El resultat és una saludable i tonificant celebració del sense sentit com el pobre moribund amb un gust exquisit per la música que no s’acaba de morir mai. Una colla d’impresentables i esperpèntics policies que podrien engreixar un nou apèndix de l’extinta saga Loca academia de policía.

TOTES LES NOTÍCIES