En el 51 Festival de Cinema Fantàstic de Sitges s’han concedit els Premis Méliès d’Or al millor cinema fantàstic europeu al llargmetratge ‘Climax’ del cineasta argentí resident a França Gaspar Noé, el curtmetratge ‘Clanker Man’ de Ben Steiner i el cineasta basc Àlex de la Iglesia. Fora de competició, el cineasta danès Lars von Trier ha portat a la gran pantalla el pertorbador thriller ‘The House That Jack Built’ sobre la metodologia escrupolosa d’un assassí en sèrie, interpretat per un Matt Dillon en estat de gràcia, alhora que indaga en la seva trastocada ment. D’altra banda, a la secció Òrbita, hem quedat garratibats  gràcies a ‘Arctic’ de Joe Penna, un film absorbent sobre un home en soledat atrapat a l’Àrtic, interpretat esplendorosament per l’actor danès Mads Mikkelsen.

‘The House That Jack Built’ de Lars von Trier. Una ment recargolada.
‘The House That Jack Built’ retrata l’assassí en sèrie, Jack (Matt Dillon), autor d’una seixantena de crims. Jack és un estilista del crim, maniàtic i compulsiu, que sovint fa fotos dels seus actes aberrants ja que adora els negatius, autodenominant-se ell mateix ‘Sr. Sofisticació ‘.  Són dotze anys de crims que von Trier organitza amb cinc capítols, més un epíleg, cinc incidents que es corresponen a cinc víctimes dones. Destaca precisament Uma Thurman com la primera víctima de Jack en el primer segment, en què l’actriu interpreta una conductora amb el cotxe en pana que requereix la col·laboració de Jack amb la seva inseparable furgoneta vermella. O també la participació de  Riley Keough, néta d’ Elvis Presley, en el paper de Simple, la cinquena víctima.

El film de Trier recorre el trajecte de la carrera criminal d’aquest psociòpata megalòman que emmagatzema les seves víctimes en una cambra frigorífica. I el carrusel de crims es combina, sense massa encert ni mètode clar, amb l’intent de Jack de construir la seva casa en un paratge bucòlic, casa que destrueix en ocasions, llar dissenyada per ell mateix, enginyer fent d’arquitecte. Metàfora de l’estil de Jack i element simbòlic escollit per Trier en l’enunciat del títol original del film.

‘The House That Jack Built’ resulta escabrós i impactant en la mostració de la violència gratuïta de Jack, una cruesa d’alguna manera fidel al tarannà més provocador del realitzador, en què algunes escenes poden ferir la sensibilitat del públic. Trier dirigeix un film sobre un personatge tan aterridor com magnètic, però l’enfocament és rutinari  en molts moments. Empra un estil marca de la casa amb una càmera sovint en moviment permanent i nerviós.

Costa d’encaixar la proposta de Von Trier com a film de terror ja que juga amb l’humor en força ocasions, sovint paròdic, en què un personatge tan diabòlic com Jack es mostra ingenu en ocasions, desdibuixant el seu caràcter sinistre i pertorbador, sovint un ésser ridícul i patètic. Detall d’una mirada atípica a l’enfrontar un gènere tan estereotipat com el dels serial killers, impregnant-se de certa originalitat, com si volgués dur-ne a terme una visió deconstructivista del model.

En ocasions resulta visionari, quan es remet al terreny més de la fantasia, un territori en què destaca la veu of de Jack i Verge (Bruno Ganz), que obra el film encara amb la pantalla en negre i que es prolonga també en el decurs del film, que actua com un diàleg interior del personatge psicopàtic de Jack, com la veu del seu subconscient. Precisament les converses d’ambdós ens remeten a l’Infern’ de la ‘Divina Comèdia’ de Dante, amb un descens inclòs als inferns de la mà de Verge/Virgili i reproducció del famós quadre de Delacroix ‘La barca de Dante’.

Uns diàlegs i reflexions que es serveixen de la filosofia, la poesia i la pintura, amb una figura recurrent, el poeta i pintor William Blake, que abraça aquestes tres disciplines, interrelacionades, amb exhibició dels seus gravats i dibuixos; o també la música, com els fragments d’un obsessiu Glenn Gould tocant malaltissament a Bach. El danès li agrada passejar-se pel llindar del precipici, altiu en moments i brillant en d’altres, tan a prop de la buidor com d’allò profund, a base de cites i elucubracions que adornen el discurs, ensenyant les cartes també de les seves pròpies inquietuds artístiques i morals.

‘Arctic’ de Joe Penna. Martirologi en els gels
‘Arctic’, dirigida i escrita per Joe Penna, ens presenta sense dilacions ni preàmbuls un home sol, sense nom (Mads Mikkelsen), atrapat en els gels. Viu com pot, refugiat en les restes d’una avioneta, vestigis d’un sinistre aeri, i es dedica amb entrega i coratge a emetre senyals i excavar un gran SOS en las roques i la neu perquè pugui ser vist des del aire. Sobreviu metòdicament, complint un programa diària, una rutina que li permet seguir lluitant esperant el rescat i no sucumbir a la desesperació.

I quan arriba el moment anhelat de la seva salvació, l’helicòpter de rescat s’estavella i aleshores l’home oblidat en els gels haurà de fer-se càrrec d’una pilot que ha sobreviscut al sinistre, malferida i semiinconscient. Una odissea humana feta de petis gestos i silencis que esdevé una soferta peregrinació de l’home arrossegant la dona en un trineu quan l’única possibilitat de sobreviure és abandonar la carcassa de l’avió accidentat i llençar-se a la immensitat blanca per tal d’intentar arribar a una estació meteorològica llunyana.

Un film que esbossa el martirologi d’aquest home valent que malgrat el defalliment i el sobreesforç decideix prendre cura d’aquesta dona impossibilitada per moure’s per si mateixa. Una pel·lícula tan simple com profunda, que es serveix de la magnificència del paisatge, pura naturalesa enemiga, per recalcar la petitesa i la vulnerabilitat humana. Una història tan escruixidora com commovedora de supervivència humana en un  món perdut i inhòspit, un cant a l’esperit humà del sacrifici, a la resistència humana indoblegable i a la lluita aferrissada en defensa del principi de conservació.