Crònica de Cannes: Lee Daniels s’ofega en la pantanosa Florida a The paperboy

Cal parlar de la presentació en la Secció Oficial de l’oblidable film The paperboy del realitzador nord-americà Lee Daniels – responsable de l’oscaritzada Precious – a partir d’una novel·la de Peter Dexter on ens retrobem de nou amb els paràmetres genèrics del thriller però ara sota una pretesa atmosfera corrupta i insana que combina rerefons racista, romanticisme adolescent, causa criminal i brutalitat primitiva en els sòrdids aiguamolls de Florida.

La pel·lícula és un relat evocat a partir de les declaracions d’una assistenta de color, Anita (Macy Gray), que respon a les preguntes que li fa un entrevistador sobre un tràgic episodi que va tenir lloc l’any 1969 a Florida. Recorda el retorn a casa del periodista Ward Jansen (Matthew McConaughy) que arriba acompanyat d’un periodista de color, Yardley Acheman ( David Oyelowo), per intentar alliberar un condemnat a mort, Hillary Van Weter (John Cusack) acusat del brutal assassinat del xèrif del llogarret. Per aquesta iniciativa compten amb l’ajuda d’una dona que s’ha enamorat inexplicablement del reu, Charlotte Bless (Nicole Kidman), i del germà petit de Ward Jensen, Jack (Zac Effron) que troba en Charlotte l’objecte del desig i la possibilitat del seu primer amor.

El film té un component cridaner, estripat i excessiu pel gust per l’emfasització, el subratllat i allò explícit que acaba resultant molest tot i reconèixer la valentia d’alguns moments forts i transgressors. Ressenyable resulta l’eròtic encontre sexual en un bis a bis a distància entre Hillary i Charlotte sota la mirada incòmode i, també, complaent dels presents; o una escena en que Charlotte es pixa damunt del germà petit per curar-li l’al·lèrgia a les picades d’unes meduses. D’altra banda, aquests jocs desmitificadors en què els actors juguen a desmuntar-se i torçar els límits d’allò representable comencen a cansar i avorrir.

Les principals causes de que aquest thriller d’alè nostàlgic resulti inoperant és que es mostra incapaç d’encomanar l’atmosfera tòrrida, empalagosa i irrespirable d’una zona pantanosa com Florida, mai s’encomana la tensió que comporta un treball d’investigació per ajudar a un acusat a escapar de la pena de mort, el drama secret de la condició problemàtica d’homosexual del germà gran mai commou ni interessa, el procés de creixement sentimental i maduració del germà petit es ressent d’una actuació mecànica i de figuració de cera, la brutalitat d’un personatge com Hillary arriba fins a la caricatura i el grotesc. Sense dubte, per a un servidor, la pitjor pel·lícula de la competició.

També ha resultat un xic decebedora la polida i pulcre versió cinematogràfica que ha fet el brasiler Walter Salles en una nova compareixença al festival de Cannes en l’enèsima pel·lícula nord-americana a concurs a partir del clàssic de la contracultura i la marginalitat com és la contestària novel·la On the road de Jack Kerouac. Malgrat destacar la funcionalitat d’un producte ben manufacturat i competent cal parlar d’un decidit enfocament adolescent en clau de cinema juvenil proper a un cinema festiu, de celebració estiuenca, de joia de viure, de cossos adolescents turgents i apetitosos, de descobriment de la sexualitat, la recerca dels primers amors o els processos d’escriptura angelicals. Igual, el director de Diarios de motocicleta volia defugir del tòpic i l’estereotip del escriptors bohemis, famèlics i arruïnats, de vida trastornada i autodestructiva, i aclaparats pels processos de creació literària enmig de l’oblit general.

Destaca un altre repartiment de campionat, que ajuda a engrandir el passeig de les estrelles i les celebritats que desfilen per la catifa vermella de Cannes, farcit ara de joves adolescents – en què destacaria el procés de recanvi que du a terme una actriu de la saga Crepúsculo com Krysten Stewart per festejar amb un cinema més seriós i/o artístic per torçar la seva imatge càndida i immaculada -. El director brasiler canvia en aquesta adaptació els noms d’una generació beatnik conformada, entre altres, per Allen Ginsberg, Neal Cassidy o el mateix Jack Kerouac, i transforma igualment la identitat d’un dels gurus d’aquesta generació com va ser el ionqui escriptor William Burroughs. El director treu un gran profit dels paisatges i l’entorn però no pot escapar a un reduccionisme nostàlgic i embellidor al mostrar una època com els cinquanta de la postguerra en la seva versió més brillant i neta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *