Crònica de Cannes: La pel·lícula mexicana Después de Lucía guanya secció paral·lela Un Certain Regard

El jurat de la secció paral·lela Una certa mirada, composat per l’actor i realitzador Tim Roth en qualitat de president i acompanyat, entre altres, per l’actriu Leïla Bekhti o la realitzadora Tonie Marshall, va atorgar el Gran Premi d’aquesta potent secció al film Después de Lucía del director mexicà Michel Franco. La pel·lícula està centrada en les difícils i conflictives relacions que s’establiran entre un pare recentment enviudat, Roberto (Hernán Mendoza), després que la mare morís en un accident de cotxe, i la seva filla de quinze anys, Alejandra (Tessa la Gonzales). La situació s’agreujarà quan decideixen mudar-se a Ciutat de Mèxic i en aquest nou entorn, la violència presidirà la vida de la noia en forma d’humiliacions o vexacions que ella patirà en el nou col·legi mentre calla i sofreix en silenci.

Es tracta d’un important premi per la cinematografia mexicana que afegeix un nou guardó després que la coproducció Aquí y allá del director espanyol Antonio Méndez Esparza guanyés la 51 Setmana de la Crítica que té lloc paral·lelament al Festival de Canes. Una cinta rodada a Mèxic i Estats Units sobre el tema de l’emigració i que la distribuïdora espanyola A Contracorriente ja ha adquirit per estrenar a les nostre sales. D’altra banda, la pel·lícula mexicana Después de Lucía forma part d’una extensíssima presència de cinema llatinoamericà en una secció com Una Certa Mirada composta per 20 títols a competició. Una presència de cinema llatinoamericà que es fa extensible a altres títols com les coproduccions espanyoles Elefanto blanco de l’argentí Pablo Trapero o el film col·lectiu d’episodis 7 días en La Habana, i la pel·lícula colombiana La playa DC de Juan Andrés Arango.

El Premi Especial del Jurat va recaure en la corrosiva bretolada Le grand soir del tàndem conformat pels francesos Benoît Delépine i Gustave Kevern sobre una família absolutament desmarxada, els Bonzini, que viu i treballa en un polígon comercial semidesert. En aquests nous espais despersonalitzadors i anònims del modern capitalisme, els pares regenten un restaurant especialitzat en patates; el fill gran, autoanomenat Not (Benoït Poelvoorde), és un antic punk amb gos que malviu com a pidolaire a la zona; i l’altre germà, Jean-Pierre (Albert Dupontel), porta una vida estable treballant en un negoci de roba de llit del mateix complex comercial. La bogeria i la destrucció s’instaurarà en el polígon quan Jean-Pierre perd la feina i els dos germans oposats es retroben per emprendre un nou camí plegats com a individus marginals i antisistema. Entremig d’acudits, bromes i situacions hilarants, mentre es pren el pols a la brutal crisi econòmica i els seus estralls humans, s’acaba reivindicant la força transgressora i revolucionària del moviment punk.

El Jurat de la secció Una certa Mirada va atorgar sengles premis a la millor interpretació femenina per l’actriu Suzanne Clément, la protagonista d’una de les millors pel·lícules de la secció, Laurence anyways del jove canadenc Xavier Dolan, i l’actriu Emilie Dequenne pel seu paper a la pel·lícula belga À perdre la raison de Joachim Lafosse. El jurat va concedir també una menció especial a l’emotiva i colpidora pel·lícula Djeca de la directora bosniana Aida Begic que explica en clau de melodrama social la difícil subsistència d’una germana gran que es fa càrrec d’un germà petit en un hostil i corrupte Sarajevo actual mentre viuen sota l’atenta vigilància d’una assistenta social. En aquesta lluita diària per la supervivència, ella ha abraçat la religió musulmana i viu pràcticament esclavitzada en el restaurant d’un club social on treballa, mentre ha de recórrer a favors i préstecs per tirar endavant i solucionar els desgavells que ocasiona un germà petit a punt de caure en la criminalitat marginals i sempre ficat en problemes. Aquesta odissea diària és viscuda com a conseqüència d’haver estat reclosos en un orfenat durant la passada guerra de Bòsnia mentre ressonen en el cervell de l’heroica germana els trets i l’esclat d’obusos del drama bèl·lic del passat.

Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *