Crònica de Cannes: Ken Loach entreté amb la comèdia social esperançadora The angel’s share

El director britànic Ken Loach manté un lligam tan fort amb el festival que es tradueix en una participació activa en pràcticament totes les darreres seccions oficials del festival amb el bagatge d’una Palma d’Or a Cannes l’any 2006 per El viento que agita la cebada. Com no podia ser d’altra manera, enguany el director Ken Loach reincideix a concurs i amb The angel’s share sembla recuperar la força i l’encert que havia perdut en la seva anterior pel•lícula Route irish. Ken Loach s’oblida de disquisicions polítiques i s’endinsa com peix en l’aigua en un terreny que li resulta tan familiar com el del cinema social amb joves marginals en barris humils i en temps de crisis i atur.

Ken Loach aposta clarament pel format de comèdia en una primera escena de marcat to divertit per provocar les rialles i fidelitzar l’espectador. Després vindran més situacions gracioses i diàlegs amb acudits per riure a plaer malgrat retratar amb credibilitat i immediatesa la situació delicada d’un grup de joves condemnats a treballs per la comunitat per salvar la presó després de cometre alguns actes il·legals com agressions o furts. Es tracta d’una història esperançadora en temps difícils per reivindicar la possibilitat d’esmena d’un grup de joves desclassats condemnats als marges de la societat. Ken Loach sembla haver patentat una fórmula pròpia i reconeixible consistent en la combinació de diversos elements com crítica social, comèdia populista, missatge esperançador i enfocament simpàtic i agradable fins el bonrotllisme.

Elements que en la present ocasió semblen convergir feliçment, gràcies també a l’ajuda inestimable del seu habitual guionista Paul Laverty, donant com a resultat una entranyable comèdia social ambientada a Escòcia tot demanant en préstec motius locals com les destil·leries de whisky, els concursos de degustació i les subhastes. D’aquí prové el títol metafòric de la pel·lícula The angel’s share ja que fa referència als vapors que desprèn una bota de whisky quan és oberta donant-li aquest significat angelical. En resum, una pel·lícula d’allò més funcional i entretinguda que, estranyament, sembla moure’s també pels terrenys de la sensibilitat i l’emoció a través de la rellevància d’una figura com el tutor responsable dels joves que sap donar-los un motiu per la reinsertació social.

D’altra banda, Killing them softly de l’australià Andrew Dominik és la tercera pel·lícula nord-americana que participa en la secció oficial a competició i que eleva considerablement la xifra més aviat residual que hi tenia aquesta cinematografia. Aquesta cinta és la segona pel·lícula a concurs produïda per uns renascuts germans Wenstein que tornen a apostar pel cinema de gènere i el trhiller, igual en l’altra cinta exhibida en els primers compassos del festival, Lawless de Joahn Hillcoat.

El director del boirós i crepuscular western El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford repeteix de nou amb Brad Pitt per dirigir ara una desencisada pel·lícula sobre la màfia en el moment del relleu presidencial als Estats Units que portarà Obama al poder a partir de la novel•la prèvia de crònica negre Cogan’s trade de George V Higgins. Es tracta d’un film d’atmosfera pesada i plujosa que retrata el sense sentit d’una colla de petits criminals que es dediquen a donar cops en timbes il·legals mentre els capitostos criden els serveis d’una netejador infal·lible per posar ordre i eliminar els elements díscols que posen en joc l’estabilitat dels guanys de les apostes il·legals de pòquer. Aquesta mena de netejador està encarnat per Brad Pitt que broda de nou el personatge d’un eficient, fred i calculador assassí sense manies a qui tan sols importa el lucre i el benefici propi.

La realització se li escapa de les mans en alguns moments plens d’efectismes com un assassinat a càmera extremadament lenta amb efecte de suspensió temporal o un altre passatge ple de distorsions visuals per subratllat l’estat lisèrgic de dos criminals de poca volada. Uns moments que trenquen l’elegància general que regeix una posada en escena rigorosa i controlada en què es beneficia els moments de calma amb llargues converses. Però l’ingredient més sorprenent és la descripció d’aquest món tèrbol on regeix la llei del més fort en un temps de crisis general on es contradiu intencionadament el missatge renovador i esperançador d’Obama posant distància d’alguna manera amb el compromís general de Hollywood amb la causa política demòcrata.

Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *