El cinema de la transcendentalitat i l’espiritualitat del nord-americà Terrence Malick ha pres cos i forma de nou a Canes amb una grandiosa pel·lícula tan corprenedora com, a estones, irritable, ‘A Hidden Life’. El guanyador de la Palma d’Or per ‘El árbol de la vida’ (2011) s’inspira ara en una història real, la d’un heroi anònim, l’objector de consciència austríac Franz Jägerstätter (August Dhiel), condemnat a mort per alta traïció a l’Alemanya nazi l’any 1943. Però la Secció Oficial s’ha completat amb un altre film d’allò més interessant de la guionista i realitzadora francesa Céline Sciamma, ‘Portrait de la jeune fille en feu’. Després de debutar a la secció ‘Una certa mirada’ amb ‘Naissance des pieuvres’ el 2007 i participar amb ‘Bande de filles’ (2014) a la Quinzena de Realitzadors, Sciamma ha fica un peu en la competició oficial amb aquest preciós film d’època, absolutament feminista, sobre una pintora avançada al seu temps, Marianne (Noémie Marlant), que rep l’encàrrec de pintar el retrat d’una dama abans del seu casament, Héloïse (Adèle Haenel).
La desobediència com experiència religiosa
‘A Hidden Life’ de Malick dura prop de tres hores i podem detectar que està estructurat en tres grans temps i una coda visiblement diferenciats, sense que estigui explicitat remarcat. El film arranca amb l’harmonia i l’amor a la vall on viuen i laboren Franz i la seva família, una espècie d’arcàdia de felicitat. Amb el reclutament de Franz i posterior permís després de l’ofensiva nazi, torna una llarga pausa presidida de nou per la bellesa de l’entorn, el treball ramader i l’esplendor familiar. Aleshores s’expliciten els dubtes de consciència de Franz davant la maldat i perversió del nazisme i que el porten a plantejar-se la desobediència quan torni a ser mobilitzat tot i el risc de ser sentenciat a la pena capital.
Aleshores comença un nou capítol, el de l’empresonament de Franz. Aquí Malick posa èmfasis en les cartes creuades del pres i la seva estimada, Fani (Valérie Pachner), igual que els pensaments íntims creuats d’ambdós, en una alternança de veus en of. Potser la part més fluixa del film, però que ens deixa moments sublims com els petits gestos d’afecte de comptades persones envers la família de Franz constantment ultratjada en la col·lectivitat. Aquest purgatori s’acaba amb la seva sentència condemnatòria i la seva execució, reflectida de forma elusiva, fora de camp. Aleshores es conclou amb una espècie d’epíleg amb la vídua i filles, amb la seva germana també, que aprenen a viure de nou sense Franz immersos en l’hàbitat rural.
Ens trobem davant d’una realització sumptuosa, d’una excepcionalitat fora de mida. Rodat amb una espècie de gran angular que dóna gran profunditat de camp amb uns resultats prodigiosos per la riquesa i variabilitat de preses realitzades, especialment tot el que respecte al món ramader i domèstic de la granja i la verda vall. Una concepció estètica i formal grandiloqüent i afectada que subjuga a la vista i els sentits, però que afronta el risc de l’hostilitat davant de tanta explicidesa subratllada.
Potser la història del sacrifici d’un innocent i tot el seu martirologi demanaria un cert ascetisme formal, com ens tenen acostumats grans místics del cinema com Bresson o Dreyer. Però personalment haig de reconèixer que, malgrat els excessos, el film resulta una experiència tan trasbalsadora com enriquidora. Amb un repartiment predominant d’actors europeus on apareixen també Matthias Schonaerts o Ulrich Matthes, hem pogut veure una de les darreres interpretacions del desaparegut Bruno Ganz, interpretant un oficial alemany en el judici al protagonista. Un text final preciós d’Eliot sobre l’ètica de la consciència pròpia enfront de la incomprensió dels altres emmarca aquest monumental film de passió i mort d’una ànima bona i creient.
La mirada encegadora
‘Portrait de la jeune fille en feu’ de Céline Sciamma està ambientada l’any 1770 i arranca amb una escena introductòria en què una pintora, Marianne (Noémie Merlant), que dóna classes a les seves pupil·les, és interpel·lada per una aprenenta sobre un quadre de l’estudi que representa una dona enmig d’un paisatge amb foc al seu vestit, la imatge pintada que dóna títol al film. A partir d’aquest moment, comença un llarg el flashback per explicar-nos la gènesi d’aquesta visió pintada, mig fantàstica i irreal, i la coneixença de la noia protagonista, Héloïse (Adèle Haenel)
Héloise, jove novícia que ha sortit del convent després de la mort de la seva germana, es troba en edat de casament i la mare d’ella (Valeria Golino) encarrega un nou retrat d’Héloïse després que un pintor previ hagués desistit de pintar-la, ja que ella no volia mostrar el seu rostre, deixant com a testimoni un retrat d’Héloïse amb el rostre esborrat, com una dona sense cap. El film, a través de Marianne, intentarà pintar aquest rostre fugisser de la dama Héloïse, primer a través dels records de la seva visió, memoritzant els detalls, un procés de creació pictòrica dut al fracàs. A través de l’amistat, Marianne aconseguirà accedir finalment a que Héloïse posi per ser pintada.
Resulta determinant pel film una atmosfera d’aïllament, de món a part, fora de temps. Fins i tot, l’accés al territori de la casa de la família d’Héloïse es produeix a través d’un viatge pel mar amb un desembarcament en terra ferma proveït d’imatges deutores d’El piano’ de Jane Campion, en lloc d’una dona descarregant un piano, aquí és Marianne amb els seus objectes de pintura carregats a l’esquena. El procés pictòric tindrà lloc en un univers exclusivament femení, conformat per la dama, la pintora i, també, la serventa de la casa.
Sciamma crea una bombolla espai-temporal que permet les confidències, l’amistat i el floreixement del desig i l’amor recíproc entre l’artista i la model, amb un treball immens del seu duet protagonista, Adèle Haenel i Noémie Merlant. La gestació del quadre és també el naixement d’aquesta història d’amor alliberador de caràcter lèsbic. L’enamorament també va en paral·lel a una apassionant i fascinant reflexió sobre la complexitat de la mirada, el transvasament que s’opera entre allò que un observa i com un és observat per l’altre. El poder de la mirada del pintor, escrutadora, però també, immobilitzadora, s’enriqueix amb al·lusions i impressions sobre el motiu d’Orfeu i Eurídice, quan Orfeu perd definitivament a Eurídice al girar-se.
