“Map to the stars” de David Cronenberg, que torna a la competició després de “Kosmópolis” (2012), incorpora la seva mala bava en la competició i fa una paròdia salvatge i demolidora sobre el món del cinema a Hollywood. La pel·lícula comença amb l’aire distès d’una comèdia amb bromes còmplices sobre noms coneguts del cinema i la televisió, cites i picades d’ullet sobre celebritats.

Però el seu humor sarcàstic i corrosiu té un costat inquietant també amb un astre infantil convertit en estrella intractable e intocable, que pensa i es comporta com un adult. També una famosa actriu, Havana Segrand (Julianne Moore) lluita per un paper, on podrà interpretar a la seva pròpia mare, arribant a l’histrionisme i el patetisme més absolut sotmetent-se a teràpies absurdes i estúpides a càrrec del seu coach personal, Dr. Stafford Weiss (John Cusack) Però sota aquesta carcassa que ens arrenca les rialles batega alguna cosa malaltissa, tortuosa.

El film deixa la comèdia satírica, sense abandonar del tot un dissolvent humor negre, per enfosquir-se progressivament en un relat esquizoide, retorçat, al·lucinat. Això s’intueix en l’arribada a l’inici del film d’una jove amb el rostre mig desfigurat amb cicatrius de cremades, Agatha Weiss (Mia Wasikowska), que vol introduir-se en el món de les celebritats cinematogràfiques. La seva intromissió servirà per trastocar i destruir l’ordre establert en una família que ha construït el seu imperi lucratiu sobre els rendiments de la fama i la popularitat.

Es revelen secrets inconfessables, aparicions i visons fantasmagòriques, trastorns i traumes del passat, que ens porten al territori de Lynch fins al punt que el relat sembla endinsar-se en la pèrdua de sentit però que ens situa en una pendent que ens condueix a la follia col·lectiva provocada pels deliris de la fàbrica dels somnis de Los Angeles.

Pedrera de premis Oscar

“Foxcatcher” de Bennett Miller és una aproximació a fets reals ocorreguts a la dècada dels anys 80 a partir de la història de dos germans medallistes olímpics de lluita lliure, Mark (Channing Tatum) i Dave Schultz ( Mark Ruffalo) que enfronten els preparatius pels jocs olímpics de Seul de 1988. Mark és un personatge solitari i taciturn, dependent anímicament de la fortalesa i resolució del seu germà, pare de família també.

L’estreta vida que porten es ressent a partir del moment que Mark rep la trucada d’ un excèntric filantropista, John DuPont (Steve Carell), que el vol apadrinar i entrenar sota la seva marca “Foxcactcher”. Aquest personatge és un milionari inquietant i torbador que es comporta com un trastornat psicopàtic per desprendre’s de la influència d’una mare aficionada als cavalls de pura sang que detesta l’afició de John.

Aquest magnat s’escuda en el patriotisme i el seu caràcter benèfic i generós per desenvolupar un paper paternal envers el fràgil Mark a qui tracta com un fill adaptat mentre alhora desgasta els llaços fraternals dels dos germans. S’obra un procés de suplantació pervers a càrrec de John de la influència de Dave que acabar convertint a Mark en un gos faldiller del amo i un pàl·lid reflex del gran esportista que havia estat.

La pel·lícula s’instal·la en el territori del melodrama amb les competicions esportives com a teló de fons amb els ingredients habituals del gènere. La gran diferència rau en la transcendència d’un personatge tan retorçat i enfollit com el milionari John Du Pont, un autèntic trastornat, perfecte exponent de la corrupció, el nepotisme i la impunitat dels poderosos. Les manies, tics i desvariejaments d’aquest personatge fascinat també per les armes i l’exèrcit li dona al film un aire crític que col·labora a desmuntar alguns retrats d’americans modèlics i immaculats.

Però on la pel·lícula adquireix més rellevància seria en la seva faceta com a film que podria inaugurar perfectament la cursa dels Oscar ja que destaquen sobremanera els treballs de transformació i caracterització dels tres actors principals. Per si de cas, aquest dilluns ja han desfilat per la catifa vermella de Cannes.