Continuem la síntesi de l’Exhortació postsinodal “Viu Crist” del Sant Pare Francesc (25 de març de 2019), dirigida als joves i a tot el Poble de Déu.
5.- El capítol cinquè (nn.134-178) titulat “Camins de joventut” presenta la joventut com un temps de somnis i d’eleccions a les quals se sumen les ganes de viure i d’experimentar. El Papa subratlla com per més que un visqui i experimenti no arribarà al fons de la joventut, no coneixerà la veritable plenitud de ser jove, si no troba cada dia el gran amic, si no viu en amistat amb Crist. A continuació, el capítol se centra en el creixement i la maduració dels joves, destacant que créixer és conservar i alimentar les coses més precioses que regala la joventut, però al mateix temps és estar obert a purificar el que no és bo i a rebre nous dons de Déu, que crida a desenvolupar el que un hom val. Anima els joves a seguir les sendes de fraternitat per no caure en la temptació de tancar-se en un mateix, en els propis problemes, sentiments ferits, lamentacions i comoditats. El capítol acaba demanant joves compromesos (nn. 168-174) i els anima a comprometre’s perquè sap que “el teu cor, cor jove, vol construir un món millor”. I acaba demanant-los que siguin missioners valents, que donin testimoni de l’Evangeli a tot arreu, amb la seva pròpia vida.
6.- “Joves amb arrels”, és el títol del capítol sisè (nn. 179-201). El Papa amb to personal anima el jove “que no t’arrenquin de la terra”, demanant-li que no menyspreï ni rebutgi la història, la riquesa espiritual i humana que es va anar transmetent al llarg de les generacions, ignorant tot el que els ha precedit. Per això el document anima els joves a cuidar la seva relació amb la gent gran, advertint del perill de la ruptura entre generacions. Si els joves i els ancians s’obren a l’Esperit, produeixen una combinació meravellosa. Els ancians somien i els joves veuen visions. Com es complementen les dues coses? Els convida a arriscar-se junts, joves i ancians, per poder aprendre els uns dels altres.
7.- El capítol setè (nn. 202-247) està enterament dedicat a “La pastoral dels joves”. El Papa afirma amb rotunditat que la pastoral juvenil ha de ser una pastoral sinodal, subratllant com els mateixos joves són agents de la pastoral juvenil. I proposa unes grans línies d’acció en la pastoral dels joves (nn. 209-215): una és la recerca, la convocatòria, la crida que atregui nous joves a l’experiència del Senyor. Una altra és el creixement, el desenvolupament d’un camí de maduració dels que ja han fet aquesta experiència. El Papa destaca que necessitem crear ambients adequats, llocs propis que ells puguin condicionar al seu gust, i on puguin entrar i sortir amb llibertat, llocs que els acullin i on s’hi puguin acostar espontàniament i amb confiança a l’encontre d’altres joves. Dedica un apartat també a parlar de la pastoral de les institucions educatives (nn. 221-223), presentant diferents àmbits per desenvolupar pastorals concretes. Finalment, el capítol acaba reclamant una pastoral popular juvenil, animant al fet que els joves siguin sempre missioners, i acaba destacant que és imprescindible l’acompanyament dels adults (nn. 242-247) ja que els joves necessiten ser respectats en la seva llibertat, però també necessiten ser acompanyats.
