Reprenem la reflexió sobre el Missatge del Papa Benet XVI per a la Quaresma del 2013, en l’Any de la fe, que vol unir fe i amor, amor a Déu i amor al pròxim, resposta a Déu i resposta a les necessitats dels homes.

Si parlem del nexe entre fe i caritat parlem, almenys, de dues dimensions. En primer lloc, no hi pot haver veritable fe sense obres: els qui creuen, aprenen a donar a l’altre. Creure és conèixer i adherir-se a l’amor de Déu, i el qui creu no pot sinó donar-se del tot, sense egoisme, sempre per amor. En segon lloc, la caritat suscita la fe del mateix que estima, però també dels qui contemplen les bones obres de la caritat, i per tant és un testimoniatge.

Hi ha un vincle indissoluble entre la fe i la caritat; no poden separar-se o contraposar-se. Ni s’ha d’accentuar amb tanta força la fe i la litúrgia -com el canal privilegiat de la fe-, oblidant que ambdues estan dirigides a un ésser humà concret, amb les seves necessitats, també humanes, la seva història, les seves relacions. És convenient per a molts, dins i fora de la comunitat, que l’Església no quedi replegada i ocupada a ordenar la sagristia, concentrada en afinades discussions teològiques i disputes clericals, sinó que ha de prioritzar la persona humana en la seva integritat, a la qual Crist s’ha dirigit per obrar la redempció. Un altre concepte erroni és pensar que l’Església és una espècie d’associació o ONG filantròpica i de solidaritat purament humana, on el compromís social és una prioritat i l’important és la promoció de l’home perquè tingui pa i cultura, i, per tant, que la tasca principal de l’Església hauria de ser la construcció d’una societat justa i equitativa, oblidant que al centre de l’ésser humà hi ha la seva necessitat de Déu, i que l’Església anuncia l’amor d’aquest Déu que s’ha fet carn per nosaltres: «no sols de pa viu l’home sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4). Un altre malentès és el de dividir una Església “bona”, progressista, la de la caritat, d’una Església “dolenta”, la de la veritat, que defensa i protegeix la vida humana i els valors morals universals. L’Església seria acceptada quan cura els malalts o fa el servei de Càritas, i seria pitjor quan es dedica a la tasca de despertar les consciències i denuncia la societat actual materialista i egoista. Una vida basada únicament en la fe, corre el risc de caure en un sentimentalisme banal que reduiria la nostra relació amb Déu a una mera consolació del cor. Per altra banda, una caritat que no s’agenolli en adoració de Déu i que no tingui en compte la font d’on brolla i a la qual ha de dirigir tota bona acció, és probable que es vagi reduint a mera filantropia i pur “activisme moral”. Per tant, estem cridats a mantenir units en les nostres vides el “coneixement” de la veritat amb el “caminar” en la veritat, a mantenir viva la tensió de la fe activa per l’amor.

El Missatge quaresmal del Papa en l’Any de la Fe és ben actual, especialment per als creients, perquè centra la conversió camí de la Pasqua en les mancances greus de la nostra fe, que ha d’esdevenir activa i concreta per la caritat. Jo prego amb Sant Pau “perquè el nostre Déu us faci dignes de la vocació que heu rebut; que amb el seu poder dugui a terme la vostra decisió d’obrar el bé i faci activa la vostra fe” (2Te 1,11).