Créixer com a persona ens porta a reflexionar sobre la dualitat de l’ésser humà, caracteritzada inicialment per les emocions en les seves etapes més primitives, anteriors a l’aparició de l’homo sapiens, en la que es produeix una salt qualitatiu cabdal, caracteritzat per la seva capacitat de raciocini expressada mitjançant el llenguatge. D’acord amb aquest plantejament cal donar prioritat en el creixement personal al raciocini, l’ús de la raó, fent-lo prevaler sobre les emocions. Si tenim en compte que el progrés de la humanitat basat en els coneixements científics és qüestionat pels principis ecològics que aposten per respectar el màxim possible els sistemes naturals, de la mateixa manera també devem tenir cura que la utilització prioritària de la raó respecti i cerqui l’equilibri amb les emocions.

El creixement personal en cap moment pot i deu basar-se en el predomini de les emocions sobre la raó. Aquesta forma d’actuar, suposa una versió moderna d’opi del poble per produir que les persones no pensin i es limitin a viure d’acord amb la seva vida emocional, refrenant la seva vida intel·lectual que li provoca enfrontaments interns, que als superar-los, augmenten la seva qualitat de vida. La vida no es quietud sinó acció vital mitjançant la qual és possible progressar i créixer com a persona. La pregunta cabdal que caldria fer-se en el moment d’anar a dormir hauria de consistir en valorar si durant el dia s’ha fet quelcom útil per a la societat que et faci sentir satisfet de la teva existència.