Una imatge a l’atzar: la meva mirada enbadalida contemplant unes ruïnes gregues antigues, a Cap Sunion. És un temple antic on es va filmar una pel·lícula que vaig veure de petit: “Jason i els argonautes” i que 30 anys després vaig poder contemplar com a turista. Va valer la pena? Sí, era bellesa. Una escena més propera: l’altra dia observava els arbres del parc central, a uns centenars de metres de casa meva i vaig somriure. També ho veia com a bellesa. Artificial en un cas, natural en un altre. Hi ha una teoria que assegura que els homes estem programats per a detectar la bellesa, que aquesta apreciació de la bellesa és quelcom creat culturalment, sinó que existeix de debò en el nostre interior, ja que acostumem a detectar-la quanta més simetria hi ha. Tant és si és veritat o no perquè l’important és que a la majoria de les persones ens entusiasmen les variacions Goldberg de Bach, o alguns quadres o el somriure d’uns nens. No vaig tant lluny com aquesta teoria i no sé perquè ens delectem amb el que trobem molt i molt agradable, tot i que tingui sospites. Constato que la bellesa, sigui el que sigui, ens fa sentir millors i, de vegades, fa que evolucioni el nostre comportament: que progressi la nostra forma d’actuar. I constato que un dels sentits de la vida és la recerca de la bellesa. I gaudir-ne quan la trobem. I vaig més enllà: podem trobar bellesa en les nostres relacions quotidianes.

 Aparentment, i sense gratar gaire, les persones ens movem en cercles on hi ha molts conflictes. I no ho podem negar, però també és cert que la gran majoria dels pares estimen els fills i que bona part de les persones no busquen brega constantment. És veritat que hi ha molt més amor entre les parelles que lluita i ruïna, tot i que això darrer sigui molt més evident. Per tant, crec que podríem concloure que al món hi ha molta bellesa, molta més de la que ens podríem imaginar. Hi ha un conte moral que m’encanta i que ve molt a compte amb això. Explica que Déu no va expulsar Adam i Eva del paradís terrenal, sinó simplement els va cegar i des de llavors no ens adonem que mai l’hem abandonat. Que el món, en definitiva, és un paradís però que quasi ningú ho veu. Però no hem perdut la capacitat de recordar-ho, de veure la gran quantitat de bellesa que hi ha en el nostre entorn. I podríem recordar, per acabar, que els grecs confonien la bellesa amb la veritat. Potser mirat des d’aquest punt de vista, no estaven equivocats. Crear bellesa, crear vida…no són sinònims però potser haurien de ser-ho.