Convocar

Va, que aprofitant que la cosa s’allarga (si és que encara és així, és clar, perquè entre el moment d’escriure això i que surti publicat, la realitat pot haver fet les mil-i-una), aprofitant que s’allarga, dic, avui farem un exercici filològic. Veieu el mot del títol? Convocar, o convocatòria, tots dos van bé. Molt bé, doncs es tracta d’endevinar d’on ha sortit. Ep, i no és un joc que fem perquè sí, per entretenir aquesta espera que ens està fent posar una mica neguitosos, no; les paraules, com nosaltres, també perden identitat si perden els orígens, i en aquest cas potser encara més, perquè es tracta d’un terme molt simbòlic (au, ja us he donat una pista).

Aquesta primera síl·laba, con-, fa tota la cara de prefix, no? Con-viure, con-substancial… Sí, és probable. Doncs apartem-la i quedem-nos amb la resta: vocar. Hmmm, en què ens fa pensar? Home, en vocal, vocable, vocació… Tenen res a veure amb la boca, aquestes? Pel significat sí, és obvi (almenys les dues primeres), però de la B a la V hi ha molta distància, en fonètica evolutiva; vull dir que es produeix molt rarament, aquest canvi. Doncs ara provem de canviar-li el prefix: pro-vocar, in-vocar, e-vocar… No sé, no sé. Estem entre voc i boca, però és clar, això de voc no és res…

Una cosa que ajuda molt a desxifrar la veritable gènesi dels mots enmig de les modificacions que hi ha causat el temps és trobar derivats amb l’arrel alterada, o fonèticament diferenciada. En el cas d’aquesta família sembla difícil, perquè tots els que se’ns han acudit contenen intacta la seqüència voca-; però per sort n’apareix un que ens ajudarà:vociferar. I per partida doble: primer pel significat, perquè la vociferació és una acció que ens remet inequívocament al terme que volem descobrir, i segon per la forma: el canvi de pronúncia de la C a voci- ens fa pensar per força en el castellà voz, que és en efecte la solució de l’enigma: convocar és un derivat de veu. I té, ja em direu si no és casualitat, exactament el mateix nombre de germans que full i que ruta (seixanta-un), una coincidència tan sorprenent que em penso que caldria interpretar-la en clau de destí, no trobeu? (inclòs, per cert, el verb advocar, ‘parlar en favor d’algú o d’alguna cosa’, que és el que de moment no podran fer els dotze advocats bascos a qui el gran partidari del diàleg que és l’Estat acaba de posar la mordassa).

Convocar eleccions, doncs. Donar veu a la veu col·lectiva. Mai la tria d’un verb havia estat tan encertada. I tan ben aprofitat l’esforç de treure’n l’aigua clara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.