binoche

Després del guardó que va obtenir el cineasta rus Andrey Zvyagintsev per “Elena” el 2011 en la secció “Un certain regard” del certamen francès, ara aconsegueix bones opcions de cara a la Palma d’Or gràcies a aquesta gran tragèdia russa banyada en litres de vodka que és “Leviathan”. El protagonista Kolia, que viu amb Lylia i un fill fruit d’un matrimoni anterior, Romka, rep la visita del seu germà advocat en una zona costanera del nord de Rússia per assistir a un judici on s’ha de fallar sobre el seu desnonament després que l’alcalde es vol apropiar del terrenys. A partir d’aquest moment s’enceta una cascada indeturable d’esdeveniments dissortats per Kolia.

Aquí arrenca una tragèdia de conseqüències imprevisibles que li serveix al cineasta rua per parlar també de la corrupció, el nepotisme o la burocràcia ineficient. Un conjunt de mals que troben en el batlle borratxo del poble, Vadim Sergeyich, un dels seus pitjors representants gràcies al seu comportament gangsteril sota el paraigües de la impunitat que li dóna el poder. Andrey Zvyagintsev fa un discurs desencisat i molt autocrític sobre un país incorregible. I ho fa amb al·lusions claríssimes al règim polític rus amb retrats de Putin presidint els despatxos, i amb alguna imatge fugissera del provocador grup de punk rus Pussy Riot. D’igual manera, també s’incideix en el paper de l’església ortodoxa arrenglerada amb el poder amb imatges explícites d’icones i figures religioses.

Les imatges de l’esquelet d’una balena o de vaixells ancorats i degradats pel temps són una imatge recurrent que actua com a metàfora d’aquest pel·lícula sobre la derrota i la desgràcia. La demolició de la casa del protagonista, un dels moments més escruixidors de la pel·lícula i filmat des de l’interior de la casa, és la imatge definitiva sobre una pel·lícula de ruïnes físiques, però també personals i, fins i tot, morals. “Leviathan” és una impressionant pel·lícula que narra el recorregut vital d’un pobre home presidit pel fatalisme, una història sobre la malastrugança d’un home i de la seva família. Un itinerari encaixonat temporalment entre dues sentències judicials dictades, tan fredes com implacables. Una existència viscuda com una vella maledicció bíblica, d’ antigues premonicions d’un cataclisme. Un film d’aires apocalíptics.

Dames del teatre

El realitzador francès Olivier Assayas repeteix en la Secció Oficial de Cannes amb “Sils Maria” després d’haver competit ja en repetides ocasions en el festival francès.

La seva darrera pel·lícula està centrada en una famosa actriu que ronda la quarantena, Maria Enders (Juliette Binoche), que viatja a Zurich en tren acompanyada de la seva jove agent personal, Valentine (Kristen Stewart) per homenatjar un dramaturg molt estimat per ella. Però durant el trajecte s’assabenta que acaba de morir i això trastocarà els seu plans. Això coincideix amb l’interès d’un director perquè la popular actriu accepti el paper que li ofereix i que no és altra que el paper d’una dona madura, Helena, en una obra de l’escriptor mort que ella ja havia interpretat en el teatre fa molts anys, però on feia, evidentment, el paper de la contrincant en l’escena, Ingrid, molt més jove.

Aquesta peça teatral, en què Ingrid també empeny al suïcidi a Helena, confronta l’actriu amb l’inexorable pas del temps. Això la sumeix en un estat d’ansietat que li desvetlla antigues experiències i records del passat. S’instal·la en una creixent sensació d’estranyesa, de desconnexió amb el món i, sobretot, amb la joventut actual. Aquest desfasament generacional un cop s’arriba a l’edat madura li fa menystenir les opinions que pugui tenir la seva agent o riure’s de les dots interpretatives d’una famosa actriu adolescent de Hollywood que farà d’Ingrid al costat d’ella en el nou muntatge escènic, JoAnn Ellis (Chloe Grace Moretz).

Com en algunes pel·lícules ambientades en el món del teatre o del cinema, Assayas sap treure profit dels assaigs entre l’actriu i la seva agent per crear una atmosfera torbadora en què la ficció del text sembla barrejar-se amb la realitat de la relació actual de les dues dones. S’aconsegueix crear un clima de confusió entre la veritat i la mentida, entre els desitjos ocults de la jove agent personal envers l’actriu madura i la representació d’una obra que parlar de coses semblants. Fins i tot, el teatre sembla alimentar l’estructura fílmica d’aquesta pel·lícula dividida clarament en dos parts i un epíleg, com una mostra de que el teatre i el cinema conviuen i caminen plegats.

Assayas fa un homenatge a un film antic de muntanya en blanc i negre, “Maluja Snake”, sobre una llengua de boira que inunda una vall alpina, com una cataracta de núvols que avança i colga la vall. I en aquesta vall hi ha el poble suís de “Sils Maria”, poble de residència de l’escriptor desaparegut que esdevé la localització del segon acte de la pel·lícula i que dona lloc que dóna nom al títol. En aquesta segona part, el paisatge alpí es converteix en un protagonista més fins a culminar precisament amb aquest fascinant i meravellós fenomen meteorològic que comportarà un fet absolutament enigmàtic i potser irresoluble. No cal dir que la pel·lícula d’Olivier Assayas esdevé una rica i atractiva experiència amb el teatre com a motor de fons mentre ens obsequia amb una magistral interpretació de Juliette Binoche com a esplendorosa dama del teatre amb un seguit de registres i transformacions físiques senzillament admirable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada