Avui m’agradaria tenir esperit de poeta (sempre hi he tingut aspiracions) per compartir amb vosaltres el guspireig d’emocions que m’han suscitat els dos aspirants a conspiradors. Sóc conscient que podria semblar frívol donar una pàtina espiritual a aquest assumpte, i que per més inspirat que estigués difícilment podríeu evitar un sospir de desdeny o fins i tot una acceleració de la respiració (i, per què no?, un augment de la transpiració), com dient: ‘Que s’ha begut l’enteniment, aquest’?

I ho deixo aquí perquè si no poder sí que acabareu pensant que m’he trastocat. Però no. Només és l’efecte de la justícia poètica. Si agafeu els dos protagonistes d’aquest serial, amb aquell aire de personatges entre sòrdids (de comissaria franquista) i grotescos (de tebeio de Mortadelo y Filemón), i escolteu una estona els enregistraments, difícilment podreu evitar que us caigui l’ànima als peus. Realment el món està dirigit per gent així? Aquesta mena d’individus són els que belluguen els fils de debò? Com pot ser que ens creguem que hem avançat tant, que hem progressat, si gentalla d’aquesta estofa moral (i estètica!) encara conserven tant de poder?
   
Però vet aquí que l’etimologia i el seu poder despullatori ens ve a socórrer, com un antidepressiu sense efectes secundaris. Conspirar, i tots els altres mots que he subratllat al paràgraf inicial, provenen d’un verb tan líric com espirar. Tan líric com inexistent en l’ús quotidià, per això molts segurament el confondran amb inspirar, o fins i tot amb expirar, però no: espirar vol dir ‘bufar suaument’, i ves per on d’una acció tan minsa, tan irrisòria, en sorgeixen una pila de termes que avui són de gran difusió. No oblidem, tanmateix, que el buf creador, l’alè que dóna vida, és una atribució divina (no en va la tercera accepcció del verb, la que correspon al llenguatge cristià, el defineix com ‘Infondre una virtut o un do’, i, per extensió, ‘inspirar’. Inspirar en sentit figurat, és clar (‘Exercir una influència estimuladora sobre l’intel·lecte’), de la mateixa manera que expirar (‘Expel·lir dels pulmons l’aire que ha servit per a la respìració’) també en té un, que és el de morir. No necessàriament de forma literal sinó també com a cessar o posar punt final a algun fet o situació, que és el mínim que voldríem que passés amb aquests dos personatges sinistres que es creuen (o se saben) prou poderosos per combatre amb el joc brut la nostra il·lusió. Ingènua, no diré que no, però inspiradora.