Confiança: vet aquí la qüestió (i 2)

Traslladem, ara, la triplicitat semàntica de quaestio/onis al terreny de la política. Entesa com a ‘recerca o indagació’, l’exercici polític que ha tingut lloc en seu parlamentària aporta salut al sistema, si entenem aquesta recerca com una sol·licitud d’un instrument que tot govern necessita per tirar endavant; en son segon significat, el de ‘problema’, ja es veu que la cosa és menys joiosa, i no pas perquè aquest problema es presenti com a dificultat o ensopec sinó perquè introdueix la noció de qüestionament, de plantejament d’una dinàmica que, en circumstàncies ideals, no hauria de ser qüestionada perquè se suposa que ha de rutllar sense interrupcions com a mínim durant el període d’un mandat; finalment, la tercera definició de la qüestió llatina correspon a la ‘discussió’, noció que, igualment, no remet a la baralla moderna sinó a la dialèctica clàssica. Que no deixa de ser una variació elegant de l’anterior.
    Abans d’entrar a rematar, i aixi de passada respirem una mica perquè el paràgraf anterior ha sortit massa enfilat, introduïm d’una vegada l’altre concepte clau del sintagma que ens ocupa, confiança. Aquest mot és tot un retrat dels nostres orígens culturals, un veritable paradigma, perquè ve ni més ni menys que de la fe. De la mateixa manera que en les relacions de parella la confiança ocupa un espai central (fidelitat ve de la mateixa mare), acabem de comprovar com l’estabilitat parlamentària també li atorga un rol de primera magnitud. Així les coses, sembla inevitable preguntar-se com és que, laics com som i progres com ens hem fet, encara sustentem estructures bàsiques de l’organització col·lectiva en idees tan poc empíriques com la fides. Anant més enllà, fins i tot podríem buscar la paradoxa justament en el fet que hagi estat el grup menys sospitós de professar tendències religioses, la CUP, el qui hagi discutit amb el president un assumpte tan delicat (i, si m’estrenys, volàtil) com aquest. No ho farem, perquè per sort ja estem prou madurs com a societat per no haver d’exhumar debats dels anys setantes, però la imatge potser ens podria servir per mirar-nos la política d’una manera menys transcendent. Acceptant-ne millor les contradiccions inherents. Al capdavall, si fa uns quants rodalmots vam descobrir que el terme federalisme també és fill de la fe, no passarà res per assumir que, una hora o altra, cupaires i convergents (amb permís dels republicans) es podrien intercanviar els anells (o fedes).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.