De la importància del terme en qüestió (perdó per l’acudit) en dóna fe l’entrada mateixa que n’ofereix el diccionari: tres significats diferents (com a sinònim de pregunta, de renyina i d’exposició filosòfica, amb nou sub-accepcions en el cas de la primera, i sis locucions o expressions, com araposar en qüestió, la simpàtica qüestió de turment (tortura que en temps de la Inquisició s’aplicava als reus per fer-los parlar) o la que ara ens ocupa, aquesta qüestió de confiança que per als protagonistes no ho sé però per als lectors habituals de premsa no deixa de tenir alguna cosa de tortura, també.
Ara, en realitat la influència d’aquest mot d’aspecte semi-culte (per causa d’aquesta dièresi que en complica l’escriptura) va molt més enllà. D’entrada, és pare de família, cosa que vol dir que és un tronc que es ramifica, i no es pot dir que hagi estat garrepa amb la descendència, precisament. Se’n deriven mots de tanta rellevància històrica i contemporània com ara adquirir (i tots els que en pengen), conquerir (i aprofito l’avinentesa per recordar que conquistar i conquistador també són variants correctes. De fet, en assumptes d’amor i estimació són els que toquen: “Amb la seva bellesa el va conquistar”), enquesta, inquirir o requerir. I atès que avui estem didàctics, valdrà la pena aprofitar que l’adjectiu exquisit i el substantiu requisit (en el sentit de ‘plat o menja delicada o especialment sofisticada’) solen menar a confusió per reblar que tots dos són perfectament legítims i fills del mateix pare.
Si us hi heu fixat, tots els derivats transcrits fins aquí s’escriuen sense dièresi. Però també n’hi ha algun, no gaires, que conserven aquesta característica tan identificadora: el verb qüestionar, adjectius com qüestionador o inqüestionable o el substantiu qüestionari.
I he deixat pel final allò que normalment explico al principi, l’etimologia, perquè crec que així s’entendrà millor la subtància del que ha de passar la setmana entrant al Parlament. Quaestio, quaestionis volia dir, per als llatins, ‘recerca, indagació’, però també ‘problema’ i, encara, ‘discussió’. Tres significats, també, ves per on. I el verb del qual havia eixit era quarere, ‘cercar’ i alhora ‘recercar, indagar’. Que, per cert, va donar en català antic el verb querre o querir (d’on procedeixen la majoria dels derivats que hem vist), la pèrdua del qual és la causa de tantes cabòries sobre el diferent caràcter de catalans i castellans manifestat a través de la dicotomia querer vs. voler/estimar. Cal dir, tanmateix, que en portuguès el verbquerer també s’ha mantingut.
