La família és curta: només té dues branquetes. La que acabem de veure (de tres membres) i una altra, de només quatre. Però que encara són més substanciosos. Perquè resulta que és la branca de col·lació, mot que la immensa majoria dels parlants segurament associen a l’expressió ‘portar (o treure) a col·lació’. Els qui hagin llegit elTirant podria ser que hi haguessin descobert el sentit medieval, en aquelles escenes en què els exèrcits, abans d’entrar en combat o en ocasions assenyalades, “feen col·lació”, és a dir, menjaven (en italià l’expressió és ben viva en el sentit d’esmorzar). Perquè la col·lació designa un àpat lleuger i etimològicament deriva de l’acte de conferir, entès en el sentit de ‘reunió o aplec’. En la nostra tradició, ja des de l’Alta Edat Mitjana, qualsevol trobada de grup que revestís un cert caràcter de formalitat, fos en un convent, a la cort o en una festivitat, implicava la presència de menjar i beure. En aquesta òptica, doncs, no deixa de ser clarivident l’estirabot d’aquell càrrec del PP que va qualificar la xerrada presidencial de “conversa de bar”.

 

De tota manera, l’ambigüitat semàntica que presideix aquesta família no ha minvat gens, perquè els dos fills directes de col·lació s’adscriuen als altres significats, no pas al de la ingesta: col·lacionar vol dir ‘comparar dues o més reproduccions d’un text’ i col·latari és la persona ‘a la qual es confereix un benefici o un privilegi’. Gairebé com si els redactors de diccionaris que han anat actualitzant aquests mots desusats haguessin seguit les directrius de l’esmentat partit, més dedicades a confondre que no pas a aclarir.